Cerca de notícies

Enquesta

Primer va ser ella

20/12/2004 |

 

Quan aquest cronista va iniciar-se en el món sense fi que és l'òpera, la primera veu que li va arribar fins al moll de l'os va ser justament la de Renata Tebaldi. Ella era la gran protagonista del primer enregistrament d'una òpera sencera que li va caure per Reis, la mítica Aida dirigida per Herbert von Karajan: els planys de la princesa etíop van trobar en la veu sumptuosa de la soprano italiana una traductora exemplar. Més tard, va ser un disc amb àries de Giacomo Puccini i l'amor a primera vista es va convertir en gran passió.

Però, i Maria Callas? Uf, quina veu més difícil.

El temps, però, no va ser just amb la Tebaldi. En la seva pugna, tan real com prefabricada, amb la soprano greco-americana, l'estrella de la italiana s'anava esllanguint amb els any mentre que la de Callas arribava a un estatus mític, justificat per una força interpretativa, un geni per penetrar fins als aspectes més recòndits de les ànimes dels personatges que encarnava incomparable. Cert, al costat de Maria Callas, l'estil de Tebaldi era de més placidesa, a vegades un punt matronil, basat sobretot en un instrument d'una bellesa única, cobert de vellut però amb cos més que suficient. Tot i amb això, les seves Aida, Butterfly, Mimí, Minnie, Desdèmona, Tosca, Leonora (de La Forza), entre molts altres papers, continuen sent creacions memorables que resisteixen impermeables les inclemències de la moda.

Liceistes als seus peus
En la il·lustre carrera de la cantant italiana, el Gran Teatre del Liceu ocupa un lloc preeminent, ja que Renata Tebaldi va ser la reina indiscutible del coliseu de la Rambla durant anys, amb una presència assídua que es va guanyar el fervor dels aficionats.
El missatge que va enviar per vídeo, amb el seu mític crepat encara intacte, va ser un dels moments més emocionants de la gala que es va fer al Palau Sant Jordi de Barcelona després de l'incendi del teatre.
Altres coliseus de primer ordre de tot l'univers belcantístic van gaudir de la seva presència, com ara el Met de Nova York, l'Òpera de Viena i, esclar, la Scala milanesa, on va participar en el concert de reobertura després de la destrucció causada per la Segona Guerra Mundial, sota la direcció del mestre Arturo Toscanini.

Una discografia prou extensa al costat de noms com els de Franco Corelli, Herbert von Karajan, Carlo Bergonzi i Mario del Monaco il·lustra els fulgors inicials d'una veu bellíssima, la maduresa de la plenitud, el retorn després de reconstruir la seva tècnica a causa de diversos problemes a mitjans dels anys seixanta i la decadència dels setanta, abans de la seva retirada definitiva.

El temps passa per a tothom i els gustos canvien, però quan mor el primer amor, al cor queda un buit que no es pot omplir. Renata Tebaldi va ser el meu primer amor operístic. Per tant, avui és un dia trist.

Xavier Cester
Avui