Cerca de notícies

Enquesta

Plácido Domingo porta Parsifal al Liceu sota la batuta de Sebastian Weigle

27/1/2005 |

 

És un dels plats forts de la temporada 2004-2005. El Liceu presenta Parsifal amb el tenor Plácido Domingo, la mezzosoprano lituana Violeta Urmana i sota la direcció de Sebastian Weigle. Un drama existencial que és també el testament musical de Richard Wagner. Del 28 de gener al 14 de febrer.

Plácido Domingo torna a l'escenari del Gran Teatre del Liceu per cantar una òpera després de 15 anys d'absència i ho fa protagonitzant una de les produccions més ambicioses de la temporada: Parsifal, una obra amb llibret i música de Richard Wagner.

El tenor va debutar al coliseu de les Rambles fa gairebé 40 anys però encara no ha cantat mai cap òpera al nou Liceu remodelat després de l'incendi. Sí que va cantar-hi en motiu d'un concert i en aquella ocasió, com ara, va interpretar obres de Wagner. I es que el repertori wagnerià està lligat a la seva carrera des dels inicis, no en va es va estrenar als 27 anys amb Lohengrin, obra, per cert, que el Liceu ha programat per la temporada vinent.

Un "festival escènic sagrat"
Wagner va definir Parsifal més que com una òpera com un "festival escènic sagrat". El llibret s'inspira en llegendes medievals. Parsifal és un dels protagonistes de les novel·les medievals dedicades al rei Artús i els cavallers de la taula rodona. La seva gesta és alliberar una comunitat de monjoscavallers de la decadència a què els ha abocat el seu rei.

Els monjoscavallers són els encarregats de custodiar el sant Grial, el calze que Crist va fer servir en el Sant Sopar. La decadència i la redempció que narra aquesta òpera tenen un sentit espiritual que va més enllà de l'anècdota cavalleresca. És en aquest sentit, que Parsifal es qualifica sovint com un drama existencial.

La dramatúrgia d'aquest Parsifal ha estat molt aplaudida allà on s'ha presentat. El seu responsable, Nikolaus Lehnhoff, ha volgut despullar d'accessoris el misteri del Grial i fer que l'espectador centri la seva atenció en la dimensió espiritual que buscava Wagner.

L'espai escènic expressa el nucli d'un drama que oscil¿la entre la decadència i la regeneració. El decorat de Raimund Bauer és apocalíptic i el vestuari dels cantants s'inspiren en l'Extrem Orient.

Pel que fa a la partitura, Wagner aconsegueix en aquesta obra un llenguatge musical lliure de tensions i amb moltes ressonàncies místiques, tal i com el tema exigeix. La música vol ser el reflex de persones que viuen en la més absoluta soledat i pretén descriure un món buit on els destins humans estan mancats d'esperança.

El berlinès Sebastian Weigle s'estrena en el repertori de Wagner en el Liceu. Weigle, director musical del Gran Teatre, va obrir la temporada amb l'òpera russa Boris Godunov, de Mussorgsky.

El repartiment que reuneix aquesta producció del Liceu compta amb un ventall d'intèrprets que ja ha cantat Parsifal en el festival wagnerià de Bayreuth. A més de Plácido Domingo i Violeta Urmana, també ho han fet Matti Salminen i Siegfried Vogel.

Darrera òpera
Parsifal es la darrera òpera que va escriure de Richard Wagner (1813-1883) i es pot entendre també com la culminació lògica de tot el seu teatre musical. La temporada passada el Liceu va satisfer al públic wagnerià de Barcelona completant la tetralogia L'anell del nibelung.

Lligams amb Barcelona
Parsifal té una llarga relació amb Barcelona. L'obra es va estrenar el 26 de juliol de 1882 a Bayreuth (Alemanya) i només es va poder veure allà, en exclusiva, fins que l'1 de gener de 1914 van caducar els drets. Aprofitant l'ocasió, la mitjanit del darrer dia de 1913, el Liceu va programar legítimament Parsifal. Va ser el primer teatre que ho va poder fer i quedava patent així, el profund wagnerisme del públic de Barcelona.

Jordi Canyissà
Canal Cultura