Cerca de notícies

Enquesta

Bach, màgia i ciència

1/3/2005 |

 

Bach és el déu de la música, va dir Debussy, i Cioran va anar un pas més enllà: què seria de Déu sense Bach? Bach és el gran inventor -i propagandista- de Déu al món, sobretot en l'última modernitat.

De mica en mica, com va dir Keynnes, després d'haver intentat totes les altres opcions, hem optat per la més raonable. Ens vam criar -els de la meva generació- en el dogma que Beethoven era per antonomàsia el geni de la música, i de mica en mica es va desvelar que en Mozart hi havia una gràcia juganera que el podia superar, tot sigui dit sense menysteniment del gran entre els grans que Beethoven em continua semblant. Una gràcia juganera de mica en mica desmentida pel coneixement de la cosa: Mozart va bregar durant anys amb la cobdícia material d'un pare que no pretenia altra cosa que treure rendiment material de la inversió, i enfront del qual el monstret de Salzburg volia i dolia per agradar-li i alhora donar camp lliure a l'expansió que la bèstia pròpia li demanava: una expansió enverinadament saturnal.

Al costat de tot això, i de Wagner, Chopin i els operistes italians, Bach no ha deixat mai de ser-hi, i de mica en mica, de la mateixa manera que els licors secs s'imposen als dolços -fins a un cert punt: d'això algun dia també n'haurem de parlar-, el colós de Leipzig, com li diun els Massin, es va anar imposant. Ramon Andrés acaba d'editar un utilíssim llibret a El Acantilado titulat Johann Sebastian Bach. Los días, las ideas y los libros, amb el fil conductor de la biblioteca pròpia de Bach. Dic utilíssim perquè aporta de tot, dades, camins de pensament i bibliografia. El qui disposi dels treballs d'Alberto Basso i de Chistoph Wolff no hi aprendrà res de nou, perquè pel que fa a materials no estem davant d'altra cosa que d'una, tot sigui dit, ben cuinada afusellada. Si a més es disposa de l'impagable llibret d'Alianza Música Johann Sebastian Bach. Documentos sobre su vida y obra, tan ben curat per Juan José Carreras, cal anar a buscar l'interès del llibre en la part central, dedicada a la connexió entre Bach i el neoplatonisme, un autèntic tour de force central de la cultura d'Occident, sempre tocat de forma lateral, sempre -des d'uns prejucidis o des d'uns altres- una cruïlla passada com de puntetes. He anat de dret al llibre de Ramon Andrés pensant: vejam si d'una vegada arribem al quid de la qüestió, vejam si descobrim per què el monstre fa el que fa, i per què ho fa. I Ramon Andrés també fa una exhibició de cultura neorenaixentista -no es podia esperar menys d'un poeta que, a més, cita entre els seus referents un intel·lectual tan solvent com el meu inestimable, és a dir, molt estimat amic, Joan Margarit-, però no arribem a veure el final de la qüestió. Trobem Quintilià, Cusa, Pico, Ficino i Pacioli, arribem a Einstein, al principi de la indeterminabilitat i a Gödel. Fins aquí hi hem arribat tots, qui més qui menys, però ens continua faltant la cadena perduda, el pas de la màgia a la ciència. No es tracta d'escatir si Bach és el final d'una època o el principi d'una altra -segurament les dues coses, i a més està per sobre d'elles-, sinó de desbrossar el mecanisme que el va dur a les conclusions de fons i a les materialitzacions musicals per on sobretot els últims trenta anys de la seva vida es va moure.

Tota època adapta a la pròpia visió i als propis interessos els valors d'èpoques passades, creient, a més, que els revaloritza d'acord amb les veritables intencions d'aleshores. Quan rellegim artistes i pensadors del passat, quan corregim les lectures dels pares i els avis, creiem estar-los autentificant, i en certa manera ho fem: la nostra visió és l'autèntica dels nostres temps. D'altres vindran a esmenar-nos la plana, i mal aniria que no fos així.

Bach luterà, neoplatònic, il·luminista, barroc, preclàssic, reaccionari enmig d'incipients rococós, d'incipients protoromàntics si ens en volem fer la il·lusió. Bach és fill de la seva època i, si no s'acull a certes estructures iconogràfiques i filosòfiques, és perquè ja no estan de moda, entre altres coses perquè el pensament empíric ha superat moltes de les seves conquestes pràctiques. Quan Bach ha assimilat els models del seu mestre directe Buxtehude, però també de Pachelbel, Muffat, Froberger i Böhm, arriba a la cruïlla que en herència li ha deixat Fischer, quasi un contemporani, i havent de de triar model entre l'Ariadne musica i el Blumen Strauss, treu la navalla d'Ockham i mira endavant en lloc de contemplar-se en els misteris del mite. Amb la sistematització de l'univers tonal en detriment de l'univers modal, Bach arrenca la música del món de la màgia perquè ja no li serveix, i la porta al món de la ciència. El Clave Ben temprat són les exèquies del neoplatonisme musical, i L'art de la fuga, si no és les exèquies del tonalisme acabat d'inaugurar com a sistema -dir tal cosa seria una exgeració-, sí que és, si més no, una primera crida d'atenció a l'escepticisme. Una crida que, com a realitat consegüent, no trigarà ni dos-cents anys a materialitzar-se, amb Schönberg i els seus deixebles. Un pas de temps exigu si pensem quant van durar la polifonia, el contrapunt i la forma sonata.

Miquel de Palol
Avui