Teresa Berganza: "Amb el cant se'm van acabar els problemes"
5/3/2005 |
Després de cinquanta anys de professió, la mezzosoprano madrilenya se sent dolguda amb la societat espanyola.
"És mentida que jo me n'anés al llit amb el director de la Scala de Milà per poder-hi actuar. Era ell, que volia, no jo", diu Berganza
El pròxim 16 de març la cantant madrilenya Teresa Berganza fa 70 anys. La millor manera de celebrar-ho és 'Brava Berganza! ', 4 CD que recullen el millor dels seus 50 anys de professió.
Des de cançons de Manuel de Falla, Monsalvatge, García Lorca i Granados fins a les seves interpretacions a Carmen, de Bizet, El barber de Sevilla i La Cenerentola, de Rossini; Pulcinella, de Stravinsky, i Madama Butterfly, de Puccini, entre altres, han quedat immortalitzades a Brava Berganza!: els papers que li han donat fama internacional.
És un reconeixement que queda reflectit amb la concessió de l'orde de Cavaller de la Legió d'Honor que li ha atorgat no fa gaire el govern francès. Però, com diu la dita: ningú es profeta a la seva terra; i com diu ella mateixa: "No sóc gaire coneguda a Espanya. A Madrid no deixem de ser una mica enzes. L'altre dia em van rebre i acomiadar dempeus a París, mentre que a l'Auditori de Madrid, en un concert d'homenatge a les víctimes de l'11-M, amb prou feines sabien qui cantava. Em vaig adonar que m'estimen però que no em coneixen".
Aquesta mezzosoprano madrilenya, nascuda al castís carrer de San Isidro de Madrid el 1935, no va poder evitar recular en el temps i parlar "d'una infantesa dura, però feliç i plena d'amor". Una època en què havia de compartir una taronja entre els seus germans, patir per l'empresonament del pare per qüestions ideològiques, ... "però amb el cant se'm van acabar els problemes".
Malgrat tot, la seva adolescència va ser "meravellosa". No ha passat per alt els anys de conservatori que alternava, per tal de guanyar uns diners, amb les pel·lícules amb Juanito Valderrama, Juanita Reina i Carmen Sevilla. Fins que als 21 anys va cantar al Congrés Internacional de Joventuts Musicals a Madrid. I d'allà va saltar a Itàlia, on va cantar, com reconeix, "en garatges". I després, la Scala de Milà, Edimburg, el Metropolitan de Nova York... i ja no va parar. Sense trepitjar com aquell qui diu l'Estat espanyol. Com recorda, "el ministeri d'Educació no em va dir mai ni bon dia". I com en la vida de tota diva, no li van faltar les males llengües. "És mentida que jo me n'anés al llit amb el director de la Scala per poder-hi actuar. Era ell que volia, no jo".
Malgrat recórrer com una nòmada tots els centres operístics del món, revela ser "molt pobra". "Allà on anava m'acompanyaven els pares, el primer marit, el pianista basc Félix Lavilla, els meus tres fills i dos assistents. I això costava molts diners". Ara, als seus 70 anys, desitjaria cantar amb Juan Diego Flórez. "Però he arribat massa tard", diu riallera. "O ell", afegeix.
Ramon Palomeras
Avui