Cerca de notícies

Enquesta

El pelegrinatge cap a la independència

7/3/2005 |

 

John Eliot Gardiner s'afegeix al creixent nombre de músics que opten per l'autoedició discogràfica.

Gardiner ha creat el segell Soli Deo Gloria, les sigles del qual en anglès poden referir-se a la seva exdiscogràfica de manera malsonant

Per Gardiner "hi ha una nova generació de joves artistes als quals les grans companyies han deixat de banda si no és que duen biquinis mullats"

Què fa un director estrella quan el segell discogràfic per al qual ha treballat durant lustres, i per al qual ha aconseguit vendes i prestigi, l'acomiada sense gaires miraments? Crear la seva pròpia editora.

John Eliot Gardiner, cavaller de l'Imperi Britànic, una de les figures més destacades del grup d'intèrprets amb criteris històrics i instruments originals del repertori barroc, clàssic i romàntic, fundador del Cor Monteverdi -per a molts, el millor cor del món-, dels English Baroque Soloists, de l'Orchestre Révolutionnaire et Romantique, estrella mimada dels segells clàssics del grup Universal, en especial d'Archiv, la branca de música antiga de la Deutsche Grammophon (DG). Un bagatge impressionant que no li va servir de res quan la multinacional va decidir rescindir els lligams que els unien.
La causa? A part de la crisi que afecta el sector, després dels anys del boom del cedé que van alentar una sobreproducció de les principals marques, la posada en marxa d'un projecte ambiciós: el Pelegrinatge de la Cantata, és a dir, interpretar al llarg de l'any 2000, 250 aniversari de la mort de Johann Sebastian Bach, totes les cantates sacres del compositor alemany. Això suposava unes 200 obres, que serien interpretades en les festivitats litúrgiques corresponents al llarg de 93 concerts en una gran varietat d'esglésies i sales d'Europa i els EUA.

Per a més glòria de Déu
DG es va comprometre a enregistrar tots els concerts de cara a editar en uns 50 cedés aquesta part important del corpus bachià. A l'hora de la veritat, però, el segell es va tirar enrere, i va decidir editar només una dotzena de discos, alguns dels quals recuperant gravacions prèvies en estudi de Gardiner. Això va posar en perill el finançament de tota la faraònica empresa. El músic britànic, però, no es va acovardir, tot i afirmar a la premsa britànica: "El projecte era un element central del nostre contracte amb ells". Una campanya de patrocini privat va permetre que els pelegrins bachians emprenguessin el seu viatge musical.

Pel que fa a les gravacions, DG va permetre que Gardiner es quedés amb les cintes i en fes el que volgués. Cinc anys després del projecte, el fruit ja està al mercat a través del segell que el mateix director ha creat, Soli Deo Gloria, els mots que Bach inscrivia a les seves partitures -esclar que les sigles SDG, en anglès, també poden referir-se a l'exdiscogràfica de Gardiner amb una paraula malsonant davant. Diverdi distribueix a l'Estat els primers volums de la sèrie, dos àlbums dobles il·lustrats amb fotografies de Steve McCurry, una d'elles, la cèlebre noia afganesa que va ocupar la portada de National Geographic.

Com comenta Gardiner, "crear el nostre propi segell discogràfic semblava un desenvolupament lògic per a l'organització Monteverdi en resposta als canvis produïts en el negoci discogràfic els darrers anys". Avui en dia "hi ha moltes coses interessants que no són gravades pels grans segells, i hi ha una nova generació de joves artistes als quals se'ls privarà de la profitosa experiència de la gravació, i als quals les grans companyies han deixat de banda si no és que duen biquinis mullats".

El pas que ha fet Gardiner cada cop es més freqüent en el món de la música clàssica. Edita Gruberova ja fa anys que eni el seu repertori belcantístic -darrer exemple, Norma de Bellini- per a Nightingale, mentre que Jordi Savall manté una envejable activitat davant dels micròfons a través d'Alia Vox, segell que, a més, de mica en mica va recuperant les gravacions que el músic igualadí va fer per a Astrée.

Un dels casos més espectaculars d'independència discogràfica és el de l'Orquestra Simfònica de Londres. LSO Live, el segell creat per editar els concerts d'una de les millors centúries del planeta, s'ha anat imposant amb el temps com un exemple a seguir per altres orquestres que veuen amb preocupació com les grans discogràfiques retallen pressupostos i projectes.

Si en el cas de l'òpera l'auge del devedé ha compensat la manca de gravacions líriques -per exemple, tot apunta que el Tristany i Isolda que Plácido Domingo ha gravat serà la darrera gran producció operística d'estudi de la multinacional EMI-, en el cas de la música simfònica, l'autoedició és la sortida. Altres conjunts de primera, com el Concertgebouw d'Amsterdam o l'Orquestra de Filadèlfia ja han començat a seguir el camí de la independència.

Xavier Cester
Avui