Cerca de notícies

Enquesta

Dissonàncies incloses

2/4/2005 |

 

L'OBC i el seu entorn pateixen convulsions. A les demandes dels músics, ignorats en l'elecció del director titular, s'hi acumulen malestars artístics relatius a la programació i a un suposat descens qualitatiu de l'orquestra. L'afer mereix anar a pams. Primerament, la capacitat electiva dels músics d'una formació moderna hauria d'ésser indiscutible; els exemples són prou coneguts per citar-los de nou. Pel que fa a la programació, Martínez Izquierdo ha esculpit una paleta d'obres objectivament impecable; al fet encara anormal que l'orquestra interpreti autors catalans vius se li suma l'ànim d'assumir el repertori clàssic del XX combinant-lo -com es fa arreu- amb el canònic (romàntic i centreeuropeu) més accessible a oïdes acomodades. Caldria encara imitar -entre d'altres- la Filharmònica de Nova York: la seva temporada 2005-06 és farcida d'autors americans vius (Adams, Carter, Harbison, MacMillan, Taaffe) i creadors essencials del XX (Dutilleux, Kodály) gairebé inèdits a Barcelona. També m'agradaria -com a músic- que els sous de l'OBC arribessin ni que fos a la meitat que els dels meus col·legues de Manhattan.

Sobre la idoneïtat del seu titular, em sobta que el públic català tracti amb tant menyspreu un artista -dirien ells- de "casa nostra". No podem comparar-lo amb músics més experimentats com Decker o Foster, però Martínez Izquierdo (a qui no tinc el gust de conèixer, com cal dir sempre a "casa nostra") és un director de trajectòria impecable. Suposo que tots els seus crítics, gent sàvia i llegida, deuen haver estudiat amb Boulez o López Cobos, com també assumeixo que tots són defensors a ultrança de la cultura catalana i escolten Catalunya Música amb afany patriòtic.

Pel que fa al descens qualitatiu de l'OBC, cal dir que les orquestres normalment vacil·len estilísticament amb els canvis de titular (escoltin l'última cinquena de Mahler de Rattle i comparin-la amb els seus antecessors a Berlín). Les transicions sempre són problemàtiques, però ho són menys amb un suport adequat. La nostra orquestra (un bé públic tan important com les autopistes o l'aigua potable) el mereix, i és -encara que pesi- un mirall sonor de la nostra societat, dissonàncies incloses.

Bernat Dedéu
Avui