Cerca de notícies

Enquesta

Melodrama a la italiana

10/4/2005 |

 

Ni el més eixelebrat llibretista decimonònic ho podia haver imaginat millor: Riccardo Muti dimitia com a director musical de la Scala de Milà el mateix dia que Joan Pau II moria. L'allau d'atenció mediàtica generada pel traspàs del summe pontífex de la cristiandat, tot i esmorteir una mica l'efecte esperat per un anunci d'aquesta envergadura, no va impedir que la notícia trobés un eco gens menystenible en la premsa internacional. No n'hi havia per menys, per altra banda: el teatre d'òpera més famós del món i el seu director durant 19 anys, una de les batutes amb més glamur del panorama actual, partien peres en un divorci traumàtic les conseqüències del qual són difícils d'albirar. Així es tanca un altre capítol de la crisi del teatre milanès, la solemne reinauguració del qual, en la darrera festivitat de sant Ambrosi, no sembla haver estat un bon auguri de cara al seu futur.

Com en tot conflicte, hi ha entremig una disputa de poder, en aquest cas entre Muti i l'anterior superintendent del teatre, Carlo Fontana, una disputa que venia de feia anys i que tenia un dels seus eixos en l'orientació estilística del coliseu milanès: un defensor fervent del "com'è scritto" que no va dubtar a tornar a obrir les portes de la històrica sala amb la mateixa obra que la va inaugurar el 1776, l'obscura Europa riconosciuta de Salieri, no veia amb bons ulls els intents d'obertura cap a altres àmbits de Fontana, cristal·litzats en la programació fa uns anys, per exemple, d'un musical com West Side Story. El llicenciament de Fontana i la seva substitució per Mauro Meli, un home de la confiança de Muti, no va arreglar res, ja que l'assemblea de treballadors va demanar la dimissió del nou cap del teatre i també la de Muti, tot i que, potser espantats per la magnitud de la crisi, ara els sindicats afirmen que, comptat i debatut, el director musical tampoc era el seu objectiu prioritari. Entremig s'hi poden posar totes les conxorxes polítiques habituals del panorama italià. Per més inri, abans d'aquesta sonada dimissió, el personal del teatre, inclosa l'orquestra, van convocar una vaga que afectava totes les funcions d'estrena i, cosa que devia empipar encara més Muti, l'estrena mundial d'una nòva òpera d'Azio Corghi, al costat de la Sancta Susanna de Hindemith. El director sempre va considerar la protesta dels seus músics un amotinament i va cancel·lar els seus compromisos amb ells, i això va encendre més els ànims i va dur a la petició de dimissió.

TRES TEATRES AMB VACANTS
No deixa de ser una -en aquest cas, tràgica- ironia del destí que tres dels principals teatres d'òpera d'Itàlia, un país ja avesat a convulsions, confictes, vagues i cancel·lacions de representacions, s'hagin quedat amb pocs mesos de diferència sense responsable musical: La Fenice de Venècia i el San Carlo de Nàpols per la mort de Marcello Viotti i Gary Bertini, a més del cas Scala. El buit que deixa Muti, tanmateix, és difícil d'omplir, no només per la seva innegable talla artística, sinó també per l'enverinat ambient creat. Tot i això, un article al Corriere della Sera demanava al músic napolità que s'ho repensés, encara que això serà difícil, com a mínim és d'esperar que no faci cas de les afirmacions de la seva dona, Cristina Mazzavillani, a una revista on deia que estava pensant deixar la seva carrera. Admetent els errors comesos per Muti pel que fa a la tria de directors escènics i cantants en algunes de les seves produccions, en especial les inaugurals de temporada, i afirmant que el bé de la Scala implica la prosperitat de tota la vida musical italiana, el diari critica l'actitud dels treballadors respecte al director.

Esclar que també hi ha un problema de comunicació, ja que, enmig del sarau de l'acomiadament de Carlo Fontana, Muti va publicar un escrit a la premsa on, referint-se a la seva orquestra, deia que ja no hi havia les condicions per fer música plegats. La dimissió es va produir un parell de dies abans que comencessin els assajos d'un concert de la Filharmònica de la Scala.

QUI VOL ANAR A LA SCALA?
Com no podia ser d'altra manera, les acusacions de tirà i egòlatra han sortit també en algun mitjà de comunicació, transportant-nos de cop a l'era, fa uns 40 o 50 anys, en què les principals batutes a càrrec de les millors orquestres del món eren tan famoses per la seva manera esplèndida de dirigir com pel seu caràcter despòtic i terroritzador; d'Arturo Toscanini a Fritz Reiner o Eugene Ormandy, els exemples són diversos, amb una paradoxa afegida: tots aquests dictadors de la batuta van fugir de l'Europa feixista. Un director un dia ens explicava que quan Ormandy, odiat a fons pels músics de l'Orquestra de Filadèlfia després de 44 anys de mandat, va morir, un dels músics va comentar: "No n'hi ha prou". Per descomptat que cap orquestra acceptaria ara ser tractada de la mateixa manera, però ¿tanta por tenim de les personalitats fortes i excessives que les hem de castrar i controlar al nostre albir?

Suposant que la senyora Muti s'equivoqui i el seu espòs no llanci la tovallola musical, el seu futur no fa pas patir, i ja corren els rumors sobre si succeirà Lorin Maazel al capdavant de la Filharmònica de Nova York quan aquest acabi el seu contracte, encara que això serà, si no hi ha canvis, el 2009. Més negre ho tindrà la Scala. ¿Algun voluntari per a aquesta patata calenta? Les travesses ja s'han posat en marxa i esmenten els noms de Riccardo Chailly -aquest setembre desembarca, però, a Leipzig-, Antonio Pappano -ben distret i aclamat a la Royal Opera House-, i Daniele Gatti, actual titular del Teatro Communale de Bolonya. Aquests noms plantegen una altra pregunta: no deu pas ser que la glòria actual de la Scala es deu només a Muti i que fora de les produccions que dirigeix ell, la mediocritat impera? Com tot divo de la batuta, Muti té les seves fílies i les seves fòbies, entre aquestes aquell a qui només esmenta com el seu antecessor, cioè, Claudio Abbado, i moltes batutes italianes de nivell no han dirigit pas gaire a la Scala durant el seu mandat, com l'esmentat Chailly. Amb el seu estil àcid, Norman Lebrecht a The Maestro Myth dedica algunes pàgines a Riccardo Muti, subratllant aspectes com el pes que juga la seva dona, el seu caràcter reservat -un tret també comentat en un article del New York Times- i la decepció que va tenir quan va ser el seu gran rival, Abbado, qui es va endur el ceptre cobejat de la Filharmònica de Berlín a la mort de Herbert von Karajan.
Els llibretistes encara estan treballant en el text d'aquest melodrama metaoperístic, decidint si tindrà un lieto fine o si hi morirà fins l'apuntador. El cop propinat a una de les institucions més conegudes del planeta musical ha estat enorme, i sigui qui sigui l'afortunat sobre qui recaiguin les responsabliitats de la Scala, la paciència i el diàleg són imprescindibles, virtuts que sovint Muti no ha mostrat, com quan, tal com relata Lebrecht, amb 29 anys, va abandonar un assaig general a la Scala, furiós de no sortir-se amb la seva. Durant 10 anys no va tornar al teatre milanès, fins que va aconseguir el control total de tot allò que dirigia. El cop de porta d'ara és més fort, però encara haurem d'esperar una mica més per al desenllaç definitiu. La commedia non è finita.

Xavier Cester
Avui