Cerca de notícies

Enquesta

Daniel Barnboim: "La música ha perdut avui la seva influència en la societat"

11/4/2005 |

 

El mestre es torna a asseure dimecres davant el piano del Palau per interpretar una obra de Bach.

Daniel Barenboim viatja més que una maleta. La seva atapeïda agenda i els seus compromisos l'obliguen a atendre EL PERIÓDICO a l'aeroport de Londres. Mentre espera un vol cap a Berlín, el mestre parla des del telèfon mòbil de les seves inquietuds actuals i de la seva pròxima reaparició a Barcelona, dimecres vinent al Palau de la Música. "Tornar al Palau em fa molta il.lusió. Aquella sala té una atmosfera especial, gairebé única", confessa.

--¿Com es planteja la interpretació del primer llibre d'El clavecí ben temperat, de Bach?
--No és un concert típic. És un viatge, tant per a l'intèrpret com per al públic. És, a més, una obra que m'ha estat acompanyant tota la vida. L'altre dia, ordenant papers, vaig trobar el programa del primer concert que vaig tocar a Viena el 1952. Incloïa una part d'aquesta obra.

--¿L'ha sorprès la dimissió de Riccardo Muti a Milà?
--No en conec els detalls, però és una llàstima que un músic tan gran com ell no segueixi al capdavant d'un teatre com la Scala. Espero que trobin la forma de resoldre el problema perquè no hi ha ningú millor que Muti per dirigir-la.

--¿Quin ha sigut l'efecte que ha tingut la notícia entre els directors de primera línia?
--Jo he tingut molta sort. Mai he tingut cap conflicte amb els músics. Ni a Chicago ni a Berlín, gràcies a Déu. És important tenir sempre present que són els músics els que produeixen el so, i no és demagògia. Com a director els puc inspirar i animar en els concerts, però depenc de la seva capacitat i de la seva voluntat per tocar en certa forma. També és cert que alguns músics tendeixen a culpar el director quan alguna cosa falla, però són ells els que tenen la responsabilitat de participar de manera activa en la música, aportant-hi coses, i no només reaccionant.

--¿Seguirà molt més temps vivint entre Berlín i Chicago?
--Em queda un any més repartint el temps entre la Staatsoper de Berlín i la Simfònica de Chicago. Després, seguiré a Berlín però deixaré Chicago. Vull tenir més finestres per dedicar- me a l'educació musical a Palestina i a reflexionar sobre com millorar l'educació musical al món.

--¿Quins plans té?
--A Berlín faré el mateix que a Ramal.la: obriré un jardí d'infància musical per a nens de 3 i 4 anys. Tant de bo que puguem desenvolupar centres semblants a Espanya i a altres llocs. S'ha d'ensenyar a estimar la música des de petits. La falta de joventut als auditoris és només un símptoma de la malaltia, provocada per la falta d'una educació musical adequada. No em sorprèn que a un espectador no li agradi un concert meu si la primera vegada que trepitja una sala de concerts dirigeixo una obra com les Variacions per a orquestra, de Schonberg. És impossible que li agradi, li falta base.

--Aquest estiu el veurem en el festival de Peralada amb la jove orquestra West Eastern Divan, impulsada per un jueu, vostè, i un palestí, el desaparegut Edward Said. ¿Per què és tan especial?
--A part de la seva qualitat, que és extraordinària, aquesta orquestra és la prova que quan joves àrabs i jueus disfruten d'una situació d'igualtat, els resultats són extraordinaris. És necessari que la gent s'adoni que unint esforços som capaços de fer grans coses.

--Sembla satisfet.
--No del tot. El projecte arribarà a la seva verdadera dimensió quan la formació pugui actuar a tots els països dels músics que la integren: Israel, Palestina, Síria, Jordània, Egipte i el Líban.

--Compari els seus inicis amb els dels músics joves d'avui.
--Les nostres experiències són diferents. El temps ha canviat les coses, en alguns aspectes han millorat i en d'altres han empitjorat. La música avui ha perdut la influència en la cultura general i en la societat. S'ha tornat una cosa especial, massa, tant per al que la toca com per a qui l'escolta. Molta gent que assisteix a concerts no la senten com a part de la seva cultura, com passa amb un llibre o amb la pintura, per exemple.

--I ¿què ha millorat?
--S'han eliminat tabús. Abans, fa 50 anys, no s'hauria acceptat que un músic indi com Zubin Mehta dirigís una simfonia de Bruckner a Àustria. Per sort, això ha canviat. Veure'l amb la Filharmònica de Viena és normal. Abans es creia que una certa música només la podia fer un alemany o un austríac.

Marta Cervera
El Periódico