Cerca de notícies

Enquesta

Daniel Barenboim: «'El clave ben temperat' conté tota la música que vindrà després»

11/4/2005 |

 

El músic interpreta al piano una de les peces cabdals de Johann Sebastian Bach dins el cicle Palau 100.

Daniel Barenboim serà dimecres al Palau de la Música Catalana en el marc del cicle Palau 100 per oferir el primer quadern d'El clave ben temperat de Bach, una de les obres mestres de la música clàssica executada per un dels millors pianistes del món, que, d'entrada, es disculpa per no parlar en català.

M.P. Quina és la seva relació amb Bach i, concretament, amb aquesta obra que interpretarà al Palau, 'El clave ben temperat'?
D.B. El meu pare, que va ser el meu mestre, considerava El clave com un dels monuments de la literatura pianística. Jo he viscut amb El clave des de la infantesa, als 8 o 9 anys ja el tocava gairebé sencer en concert, vaig viure amb aquesta música durant molt de temps. Però després vaig deixar de tocar Bach en públic durant molts anys. Era l'època en què es començava a parlar de qüestions estílistiques, d'aspectes històrics, i la veritat és que em va costar molt de temps trobar el meu propi camí amb aquesta música. Vaig tornar a tocar Bach als anys 80, primer les Variacions Goldberg i uns anys després El clave.

M.P. Vostè parlava de l'època historicista. ¿Creu que l'instrument amb què s'executa, el clave o el piano, és important en aquesta obra?
D.B. El problema de Bach és un problema d'estil i d'instrument. El piano té l'avantatge que és un instrument més aviat neutral, cosa que no passa, per exemple, amb els grans violinistes, que cadascú té el seu propi so però sempre sents un violí. El piano, en canvi, qualsevol pes que es posi sobre les tecles, ja sigui una llauna o qualsevol altra cosa, produeix un so, més o menys interessant, més o menys bonic, però és un so. O sigui que hi ha una certa neutralitat que li permet més colors. El gran secret de tocar el piano, sigui en l'estil que sigui, és saber i poder orquestrar sobre el teclat, escoltar-hi els diferents instruments de l'orquestra, la veu humana... I en El clave ben temperat, sobretot en el segon llibre, hi ha moltes fugues que són com peces vocals, per a cor, i tot això el piano és capaç de reproduir-ho. Això és el que em fascina de tocar Bach al piano.

M.P. Tècnicament, aquesta obra, com d'altres per a instruments solistes de Bach, són autèntics exercicis de virtuosisme.
D.B. Tècnicament, tocar les fugues de Bach et força a desenvolupar la independència de cada dit i a no perdre la independència de les veus, per això el meu pare me les feia tocar de nen. No es pot tocar amb una mà en què els dits no tinguin total independència els uns dels altres. O sigui que tant musicalment com tècnicament El clave és una obra clau.

M.P. ¿Destacaria alguna versió en especial que hagi escoltat?
D.B. Una de les versions més impressionants d'El clave que he escoltat és la de Wanda Landowska (1879-1959), però ella ho feia amb un clavecí del segle XIX amb pedals de 16 peus, o sigui que tampoc era la versió històrica (EMI). Crec que El clave es pot tocar admirablement bé tant amb un clavecí com al piano. I fastigosament malament amb tots dos també.

M.P. Vostè parlava d'estil. Per què Bach s'interpreta de maneres tan diverses?
D.B. Perquè Bach no dóna gairebé cap indicació ni de velocitat ni de dinàmica. I aquí ja tens tot el secret de la individualitat de l'intèrpret. Un el veu més aviat ràpid i lleuger i l'altre majestuós i amb grandesa. Hi ha moltes possibilitats.

M.P. I vostè com el veu?
D.B. Jo crec que hi ha una varietat enorme. El clave, per mi, conté gairebé tota la resta de la música. En el moment de tocar El clave a un li fa la impressió que tota la música que es va escriure després és gairebé innecessària, tant Beethoven o Wagner com la música de Schönberg... Naturalment, això només et passa en el moment en què estàs tocant, però, per exemple, en el cromatisme de l'última fuga en si menor hi ha com una recerca d'atonalitat que sembla estar escrita al segle XX. Per mi, aquesta és la grandesa de Bach.

M.P. Misha Maisky deia que afirmar que Bach és barroc és insultar-lo, perquè es pot tocar des de qualsevol punt de vista estilístic. Hi està d'acord?
D.B. Tot ha de tenir el seu marc i la seva lògica. En qüestions d'estil, cal tenir molt de compte i saber veure la diferència que hi ha entre llibertat i anarquia. Quan la llibertat esdevé anarquia, no hi estic d'acord, però sí que s'ha de saber aprofitar totes les possibilitats que un instrument modern ens dóna.

M.P. ¿El veurem una altra vegada aquí al Palau amb el segon quadern?
D.B. Sí, vindré al gener. Lamentablement, no vam poder organitzar els dos concerts seguits. A mi m'hauria agradat més tocar els dos llibres en dies consecutius perquè és un viatge extraordinari tant per a mi com per al públic.

M.P. Quina seria per vostè la diferència principal entre el llibre primer i el segon?
D.B. La relació entre els preludis i les fugues és diferent. Els preludis són més grans i desenvolupats en el segon llibre, mentre que les grans fugues estan en el primer llibre, no hi ha cap fuga en el segon llibre que sigui tan gran com En la menor o En si menor del primer llibre. I, en canvi, moltes de les fugues del segon llibre tenen un caràcter menys instrumental i molt més vocal.

M.P. ¿Té cap contacte amb els responsables del Teatro Real de Madrid per renovar la seva presència a la capital espanyola amb la Staatsoper de Berlín?
D.B. Hi ha hagut algunes converses però no hi ha hagut res concret. Jo espero poder-hi fer algun dia Moses und Aron, de Schönberg, que és una de les millors produccions de la Staastoper i que penso que hauria de fer-se a Madrid.

Marta Porter
Avui