Cerca de notícies

Enquesta

Primavera coral

24/4/2005 |

 

Bona collita la de 1836. Aquest any va veure l'estrena de dues òperes cabdals en el desenvolupament del gènere, Les huguenots de Meyerbeer (paradigma de grand opéra) i Una vida pel tsar de Glinka (pedra fundacional de l'òpera russa), així com la del Paulus de Mendelssohn, un dels exemples més exitosos al seu moment de l'oratori romàntic, només superat més tard per l'Elies del mateix compositor. Tenint com tenim en aquest país nombroses formacions corals de bon nivell -un altre dia ja entrarem en la necessitat de comptar amb un cor professional de debò-, és una llàstima que les grans obres simfònico-corals del XIX (també del XVIII i el XX) siguin tan cares d'escoltar a casa nostra més enllà de les tres o quatre partitures típiques repetides fins a la sacietat.
Tot plegat fa que aplaudim amb fervor la presència de Paulus als faristols de l'OBC (dia 22), una partitura que sintetitza a la perfecció el tarannà del seu autor (el lector pacient ja deu conèixer a aquestes altures la devoció del cronista per Mendelssohn, un músic sobre el qual continuen caient molts llocs comuns), conscient del passat i amb els peus ben posats en el present: no debades tant va recuperar obres de Bach i Händel com estrenar simfonies de Schumann. La manca de punch dramàtic en alguns moments -la confrontació entre paganisme i cristianisme és un pèl tova- i una segona part massa similar a la primera són dos dels punts febles de l'oratori, però a canvi el lirisme mendelssohnià llueix al màxim en molts passatges d'una bellesa reconfortant.
El primer mèrit de Jesús López Cobos va ser que l'obra no decaigués en cap moment, gràcies a una batuta d'elegant fluïdesa, sempre controlant tots els elements en joc, que va bressolar els números més recollits i va donar energia als passatges més brillants, evitant, per sort, caure en un victorianisme pompier que pot tornar mortalment feixuga aquesta música. L'equilibri entre una corda reduïda (per què, llavors, tants suplents?) i efectiva (remarcable Vincent Ellegiers en el solo de violoncel del número 39) i un vent sòlid va contribuir a l'èxit de la versió.

El quartet solista no va desmerèixer en res, començant pel Sant Pau de Tommi Hakala, darrer guanyador del concurs Singer of the World de Gal·les, d'on han sorgit figures com Hvorostovsky, Terfel i Isokoski. Amb una veu tan segura per dalt com per baix, el baríton finlandès va traduir amb una benvinguda varietat de matisos el fervor del predicador i la humilitat del creient davant del Senyor. Substituta de darrera hora de la soprano prevista, Esther Lee va exhibir una càlida lluminositat en el registre superior, mentre que la prestació de Marisa Martins va fer que lamentéssim que Mendelssohn només donés a la contralt una ària. Algun agut compromès no va enlletgir el fraseig immaculat del tenor Christian Elsner.

SETMANA GRAN DE L'ORFEÓ
El gran protagonista de Paulus és, no obstant, el cor i en aquesta sessió a l'Auditori l'Orfeó Català va culminar una setmana gran que arrencava amb una gira per Astúries que va arribar el dia 17 al cicle Els Diumenges al Palau, amb Ein deutsches Requiem de Brahms: dos ossos durs de rosegar que la formació dirigida per Josep Vila va resoldre amb resultats esplèndids, tot i que és blasmable una planificació que ajunta en tan poc temps empreses tan exigents com aquesta. Anem enrere en el temps per lloar la versió de la partitura brahmsiana que Maximiano Valdés va dirigir amb el que els anglesos dirien no nonsense: tot estava al lloc just, potser sense la punta d'inspiració que hauria fet el concert memorable, però sí amb la fidelitat a la partitura que el va fer ben gaudible. La Simfònica del Principat d'Astúries es va revelar com un conjunt solvent i equilibrat, mentre que el baríton Sebastian Noack recreava amb accents penetrants la seva part. A la soprano Claudia Barainsky no se li pot retreure la línia de cant, però sí un timbre bregat en moltes batalles contemporànies no del tot adequat per a l'angelical escriptura brahmsiana.

El pianíssim, equilibrat, net, flotant amb delicadesa, del Selig inicial ja ens va avisar que aquesta vetllada seria de glòria per a l'Orfeó. I així va ser, perquè en una obra extenuant com Ein deutsches Requiem el cor va arribar al darrer número amb les forces intactes i amb la suavitat adient per cantar les benaurances als que ja no hi són. No menys impressionants van ser les cataclísmiques imprecacions a la mort i la triomfant fuga que corona el sisè moviment. Si les sopranos van protagonitzar una espectacular progressió des d'uns inicis titubejants, les veus intermitges de l'Orfeó van excel·lir en tot moment.

Va passar factura l'esforç del Brahms al Palau en el Mendelssohn de l'Auditori? Donat el retraïment detectable en els tenors en la primera part, és lògic suposar que així va ser, en canvi les sopranos en aquesta ocasió van mantenir el llistó alt en tot moment, dins, novament, d'un nivell general magnífic: la unció de "Dir, Herr, dir will ich mich ergeben", la puresa de " Siehe wir preisen selig", l'energia pletòrica de "Mache dich auf!" i el coral subsegüent, l'entrega generosa del cor final, van ser nova prova que Josep Vila ha creat un instrument capaç de superar amb les màximes garanties les empreses més àrdues.

Un altre cor, en aquest cas, el cor Madrigal, va ser l'element més aplaudible de l'anterior programa de l'OBC (16 d'abril), un concert que, en el seu conjunt, va ser un dels nyaps més indignes de la temporada, gràcies a Claudio Scimone. El cronista no li negarà el carinyo a una figura que amb els seus I Solisti Veneti ha protagonitzat vetllades simpàtiques a Barcelona i que va ser al seu moment un referent del barroc italià. El temps, però, és cruel, i els seus criteris estilístics no és que no estiguin de moda, és que semblen antediluvians, esclafats pel tren vertiginós de la història.
Scimone no s'hi va trencar les banyes i va proposar un programa -curtíssim- idèntic a l'ofert amb la seva orquestra fa dos anys a la mateixa sala. Si llavors els resultats van ser mediocres, ara van ser lamentables: gens familiaritzada amb l'estil d'un Pergolesi i un Vivaldi, l'OBC va navegar, desafinar i desquadrar intentant seguir la batuta hòrridament imprecisa d'un Scimone més preocupat per somriure a dreta i esquerra. A l'Stabat Mater de Pergolesi el timbre aflautat d'Anna Moreno Lasalle va dominar una inaudible Maite Arruabarrena, mentre que, per sort, en el Gloria RV 589, el Cor Madrigal, ben preparat per Mireia Barrera, va compensar el desori amb una bellesa tímbrica i un equilibri més que notables. Llàstima que Scimone en alguns moments pensés, amb aquest so lligadíssim de la corda, que l'obra l'havia escrita Mantovani. Després d'aquest concert per oblidar, l'OBC hauria de revisar els seus criteris a l'hora de convidar directors.

RELLEU GENERACIONAL
Si l'estrena de L'elisir d'amore va estar marcada per la veterania, la represa el dia 21 ho va estar per la joventut dels seus protagonistes. Promocionat per la multinacional Decca com una de les noves estrelles del cant, el maltès Joseph Calleja va ser un Nemorino més interessant per la bellesa d'una veu que blanqueja perillosament en l'agut que per un fraseig tan aplicat com monòton. Mariola Cantarero va farcir la seva Adina de floritures i sobreaguts, la qual cosa no va dissimular la fredor mecànica del seu cant. No hi va haver sort amb el Belcore engolat de Christopher Schaldendrand, àmpliament superat pel Dulcamara amb tics bufonescos de Simon Orfila. Impecable la Giannetta de Khibla Gerzmava, però, ¿no hi ha al país cantants capacitats per fer aquests rols petits? Josep Caballé-Domènech va dirigir amb empenta i un punt de rigidesa una funció que, malgrat tot, segueix sent una festa.

Xavier Cester
Avui