Cerca de notícies

Enquesta

El Gran Germà reviu a Londres

5/5/2005 |

 

Simon Keenlyside i Robert Lepage triomfen en l'estrena al Covent Garden de '1984', la primera i poc reeixida òpera de Lorin Maazel.

Atret per l'efecte puntual, Maazel escriu música adequada per al moment apropiat, però el conjunt se'n ressent

Vanitat? Excés d'autoconfiança? De tot hi ha en la decisió de Lorin Maazel d'estrenar la seva primera òpera. Els aplaudiments rebuts dimarts en la 'première' de '1984' a la Royal Opera House no amagaven el resultat desigual de l'empresa.

De prejudicis tothom en té: un director glamurós, poc conegut per la seva música, que mai havia escrit res d'aquesta envergadura, presenta als 75 anys la seva visió d'una de les grans obres de la literatura del segle XX en un teatre, el Covent Garden, on només havia dirigit un cop... fa 27 anys.

Si hi afegim que el mateix Maazel ha posat bona part del pressupost de la seva butxaca no és d'estranyar que l'expectació, la rumorologia i les enveges es disparessin abans de l'estrena. Comptat i debatut, que la majoria de crítiques dels diaris anglesos hagin estat nefastes era més que previsible.

1984 és una obra mestra? En absolut. És una porqueria? Tampoc. Es tracta d'una correcta il·lustració de la novel·la d'Orwell que arribava, de manera oportuna, dos dies abans de les eleccions a la Gran Bretanya: polítics com Tony Blair s'han tornat uns mestres del pensardoble. El futur imaginat per Orwell no s'ha acomplert, però el seu text encara ressona fortament en una època en què el Gran Germà ens controla de forma molt més subtil i, el que és pitjor (com denunciava un dels articles del programa de mà), amb el nostre consentiment.

Llenguatge eclèctic
El llibret comprimeix la novel·la sense por de talls ni simplificacions i mantenint algunes situacions clau. Una de les virtuts de la música de Maazel és que el text mai queda ofegat, tot i l'ús d'una orquestració frondosa. El compositor nord-americà empra un llenguatge prou eclèctic per fer les delícies de tots aquells a qui els agrada buscar referències a tort i a dret: des de Bartók i Prokófiev fins a Puccini, passant per Weill, la Segona Escola de Viena, Stravinsky (el final del primer acte calca La consagració de la primavera) i Xostakóvitx (el final de l'òpera).

Maazel es revela com un hàbil artesà del pastitx quan inventa cançons a l'estil dels anys 30, però quan la seva música vol agafar volada lírica, els resultats són massa pròxims a Lloyd Webber, per exemple al clímax del primer duo entre Winston i Julia.
Si a això hi sumem una manca evident de pols dramàtic (l'òpera sembla més aviat una successió de vinyetes més o menys encertades), el resultat és que la relació entre els dos protagonistes mai arriba a interessar i, per tant, la seva aniquilació anímica per part dels sicaris del Gran Germà no té la força colpidora de la novel·la. Atret per l'efecte puntual, Maazel escriu música adequada per al moment apropiat, però el conjunt se'n ressent.

La magnífica posada en escena de Robert Lepage va ser un dels elements que va redimir l'estrena. Una gran estructura giratòria que es podia desplegar en diverses perspectives espacials permetia al director canadenc donar agilitat a una obra que no en té gaire, reflectint el món gris i despersonalitzat que volia Orwell, sense estalviar algun cop d'efecte (el pres penjat) i encertant de ple, amb un bon ús de les projeccions i una màquina infernal, en el retrat de la torturant Habitació 101.

Justament va ser en aquestes escenes on el Winston de Simon Keenlyside va arribar a nivells excepcionals. Resolent amb una energia indefallible unes línies massa ingrates i tibants, el baríton anglès va saber transmetre amb la veu i el cos tot l'horror de la tortura a què és sotmès el personatge. En canvi, Nancy Gustafson no va poder treure partit del poc agraït rol de Julia, al contrari del trompetejant O'Brien de Richard Margison.

Que a Maazel li agrada escriure agut va quedar més que palès tant en la part coral com en els papers de Syme (un Lawrence Brownlee al límit en els continus salts a l'estratosfera) i la doble tasca de Diana Damrau com a Instructora de Gimnàstica i Dona Borratxa: com Keenlyside, la soprano alemanya és un veritable prodigi que conjumina un instrument espectacular amb una enorme agilitat escènica.

Amb Maazel dirigint amb autoritat l'orquestra, no hi ha dubte que difícilment podia haver una millor aliança de forces per a l'estrena de 1984. El futur de la nova òpera potser no serà tan negre com el que pinta Orwell, però més que inbò,sens dubte serà incert.

Xavier Cester
Avui