Cerca de notícies

Enquesta

Les relacions entre pares i fills a La meua filla sóc jo, de Carles Santos

19/5/2005 |

 

Fa més de 10 anys que el compositor Carles Santos s¿endinsa en la barreja de la música, la veu, la dansa i el teatre. La meua filla sóc jo -una òpera de petit format- és el seu nou espectacle. Santos proposa descobrir les diferents maneres de ser pare, mare o filla en un muntatge que sorgeix a partir de no pensar. Del 19 al 29 de maig, al Teatre Lliure.

A partir del que Carles Santos anomena un "títol impensat", el compositor ha creat el text i la música d'aquest muntatge que, segons ell, consisteix en "allò que penses i no dius". "És com l'oblit del món", assegura Santos en parlar de la seva tècnica per composar. A partir d'aquí, tal i com ell mateix recorda, ha estat "víctima dels seus records" a l'hora de composar l'espectacle.

L'obra planteja les diferents formes com una filla pot arribar a matar el seu pare. "Una filla pot ser moltes filles", explica el director Carles Santos. No obstant això, pel director i compositor, l'obra descriu tot "un procés vital" on al principi es parla en un "llenguatge prenatal", basat en plors de nadons i batecs de fetus. Més tard, també hi ha tot un discurs en un llenguatge metafísic en 14 idiomes diferents. "El llenguatge m'agrada més que l'argument", confessa el director.

La meua filla sóc jo és una obra amb molt de text. Compta amb una veu en off que explica allò que va succeint a l'escenari i que defineix els personatges. Segons Santos, en composar l'obra "he pensat menys del que havia de pensar", encara que per crear "és difícil estar en estat de idiotesa total ".

Uns músics naturals
Es tracta d'una òpera de petit format en què hi participen vuit joves cantants com el tenor Antoni Comas, el baríton Xavier Galan o la soprano Montserrat Melero, entre d'altres. En l'escenari també podrem sentir la música de vuit instruments de vent com la flauta, l'oboè o el clarinet, i dos de percussió.

La música està interpretada per alumnes de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) que toquen, en aquest espectacle, de memòria i sense director. A més, de vegades, es giren per interpretar de cara al públic i d'altres cap als cantants. I és que, segons Santos, els músics "apareixen i desapareixen de l'escenari d'una forma molt natural". "És com si estiguessis a la Rambla", afegeix.

Un dels moments més esperats del director és un silenci de més de quatre minuts que interromp l'obra en un punt àlgid. És en aquest punt de l'espectacle on el director experimentarà els "contagis de tos" del públic català, comenta amb ironia.

En estat pur
L'escenògrafa veneçolana Mariaelena Roqué, que ha treballat en els últims treballs del compositor, ha creat una escenografia on "els objectes són pocs i puntuals". És per això que, no hi ha escenografia, però sí elements escènics molt pensats. "L'obra està molt dibuixada, està en estat pur", opina Santos.

El director del Teatre Lliure, Àlex Rigola, no ha dubtat en afirmar que Santos ha creat "una obra única, que no es pot catalogar". A més, "no està influenciat per gent de fora", argumenta Rigola. El compositor i director valencià, creu també que el problema de la cultura a Espanya radica en la poca força del nostre país per projectar bons artistes.

L'originalitat de les barreges
Carles Santos (Vinaròs, 1940) s'ha dedicat en els últims temps a experimentar en la barreja de la música, la cançó, el teatre i la dansa. Alguns dels espectacles on ha exercitat l'originalitat són: Tramuntana Tremens, Asdrúbila o La Pantera Imperial, entre d'altres. No obstant, altres destacades composicions musicals anteriors són les Fanfàrries de les Cerimònies dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona'92 o la Fanfàrria Biennal per a 2001 músics (2001).

Roser Esteban
Canal Cultura