Cerca de notícies

Enquesta

Tot esperant els Tony

5/6/2005 |

 

Aquest vespre -matinada nostra- s'entreguen a Nova York els premis Tony (ergo, els Antoinette Perry Awards), els guardons que recompensen els millors treballs de la temporada a Broadway, o, com diu el tòpic periodístic que és impossible defugir, l'equivalent teatral dels Oscars. L'esment cinematogràfic no és pas sobrer, ja que, com veurem en aquest breu repàs de la cartellera novaiorquesa, noms coneguts del setè art solen ser un reclam poderós a les taquilles dels teatres de la Gran Poma. Un repàs que, per altra banda, no s'acontentarà amb els habituals musicals que són una de les debilitats del cronista turista, sinó que, amb perdó dels camarades Massip i Olivares, s'endinsarà una micona en el teatre de text.

Només cal comprovar les cues que hi ha cada dia davant el Shubert Theatre, esperant que caigui del cel una devolució, per corroborar que Spamalot, basat en el clàssic film de Monty Python Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores, és el musical de la temporada i, en pura lògica comercial, és el que compta amb més nominacions als Tony, 14, si bé, donat que en algunes categories compta amb dues candidatures, és impossible que els guanyi tots. Esclar que hi ha el perill que passi com l'any passat, quan el blockbuster Wicked va ser derrotat en la categoria principal (millor musical) per un muntatge provinent de l'Off Broadway, Avenue Q, ara al Golden Theatre. Serà enguany The 25th Annual Putnam County Spelling Bee el David que acabi amb Goliat, la llebre ferotge que devori els Python? Possible, però poc probable.

Avenue Q és una irreverent inversió del món de titelles de Barrio Sésamo, ubicat en un suburbi de Nova York on cohabiten un que s'acaba de graduar i està a l'atur, una monstre mestra d'escola, un monstre que declara que la pornografia és el principal objectiu d'Internet i una parella força semblant a Epi i Blas, amb el primer vivint sense saber-ho dins de l'armari. Tot i un final esperançador, l'acidesa de les lletres i la música de Robert Lopez i Jeff Marx reflecteixen les inquietuds vitals de la generació nascuda a finals dels 60, reforçada per un repartiment superlatiu capaç de cantar, actuar i fer anar els titelles amb una facilitat astoradora: l'escena amb dos ninots cardant de manera salvatge mereix passar als annals de Broadway.

En canvi, Spelling Bee, en cartell al Circle in the Square, sembla més aviat un bon acudit allargat a l'extrem: un grup d'adolescents cent per cent freakies ens mostren les seves neures en un concurs de deletrejar paraules en què també participen membres del públic. Jay Reiss robava moltes escenes, com el membre del jurat que llegia les delirants frases que servien per aclarir els mots que s'havien de deletrejar, tot i que en la funció que va veure el cronista va ser vençut per un marrec que va resoldre a la perfecció la paraula impossible que l'havia de tornar a la butaca. Novament cal destacar l'esplèndid treball de conjunt del repartiment, però la música de William Finn mai arriba a les cotes d'incisivitat d'Avenue Q.

REFERENTS FÍLMICS
Seria un error menystenir els altres dos musicals que opten al màxim guardó. The Light in the Piazza, al Vivian Beaumont, compta amb una romàntica i embolcalladora partitura d'un dels compositors més interessants d'entre les noves fornades a Broadway, Adam Guettel, i una producció elegant. Llàstima que el llibret no bussegi en els racons més obscurs d'aquesta història (adaptada també al cinema com a Luz en la ciudad amb Olivia de Havilland) d'una mare nord-americana i la seva filla retardada que troba l'amor a Itàlia. En tot cas, en el paper de la coratjosa progenitora, Victoria Clark és una ferma candidata al Tony a la millor protagonista. Més, i més coneguts referents, fílmics són els que sustenten Dirty Rotten Scoundrels, no debades la seva inspiració està en Un parell de seductors, el film protagonitzat per Michael Caine i Steve Martin. La combinació de talents aplegada a l'Imperial Theatre és immillorable: el director Jack O'Brien i el coreògraf Jerry Mitchell ja van triomfar amb Hairspray i, al costat del compositor David Yazbek, van estar al darrere de The Full Monty. El segon musical de Yazbek manté la seva habilitat per la ironia estilística i pels ritmes més contundents en una peça escumejant que només punxa en un final mal resolt. Per sort, John Lithgow i Norbert Leo Butz justifiquen per ells sols la visita al teatre, amb una química que no té res a envejar a la mostrada per Nathan Lane i Matthew Broderick: el mil·limetrat timing còmic d'un actoràs com Lithgow (a més, canta prou bé) i la veritable força de la natura que és Butz garanteixen aquest vespre una lluita fratricida pel Tony al millor actor, com la que van protagonitzar al seu moment els protagonistes originals de The Producers, compartida amb Hank Azaria i Tim Curry (nominats per Spamalot). No cal oblidar tampoc les dues excel·lents protagonistes femenines, Sherie Rene Scott i Joanna Gleason, també nominades.

PLAERS CULPABLES
Una nominació al Tony pot ser una etiqueta de qualitat, però no una garantia d'èxit de públic. Alguns dels musicals nominats en altres categories, com Little Women, estan a punt de tancar portes, i d'altres, com Pacific Overtures, ja fa temps que estan fora d'una cartellera que darrerament no és gaire considerada amb l'obra de Stephen Sondheim: la reposició d'aquest darrer títol no ha durat gaire més que uns anteriors Assassins, mentre que la darrera obra del mestre, Bounce, encara espera el seu torn a la Great White Way. Les altres reposicions nominades són Sweet Charity, amb el culebró de la seva accidentada protagonista, Christina Applegate, i La Cage aux Folles. El musical de Jerry Hermann potser ja sona una mica kitsch a aquestes altures, però amb una fantàstica coreografia de Jerry Mitchell, una creació estel·lar de Gary Beach com el transvestit Albin (nominació merescuda) i un veteraníssim -va estrenar Camelot!- Robert Goulet com a Georges, mantenint una d'aquelles veus baritonals ben rares en el Broadway afectat per la síndrome American Idol, aquest espectacle del Marquis Theatre és un d'aquells plaers culpables que fan més amena la vida.

Passem per alt les obres que es mantenen de la temporada anterior i importacions recents com Chitty Chitty Bang Bang per fer un petit esment al teatre de text, marcat per la presència de noms també associats amb el cinema: Kathleen Turner a Who's Afraid of Virgina Woolf?, Billy Crudup i Jeff Goldblum a The Pillowman, Jessica Lange i Christian Slater a The Glass Menagerie, Natasha Richardson i John C. Reilly a A Streetcar Named Desire. Ningú, però, deu crear la histèria entre el públic com Denzel Washington en la seva entrada a escena en el Julius Caesar del Belasco Theatre: la cridòria va ser eixordadora. Llàstima que el muntatge de Daniel Sullivan sigui massa obvi en la seva traslació de l'obra de Shakespeare a un Orient Mitjà en guerra i que el Marcus Brutus de l'oscaritzat actor sigui tan monocrom. Per a exhibició actoral de primera divisió, millor anar al Bernard B. Jacobs Theatre, on Joe Mantello dirigeix una contundent versió de Glengarry Glen Ross amb un repartiment sense cap baula feble: fins i tot un especialista en musicals com Tom Wopat excel·leix en el pusil·lànime client que cau en les urpes d'un venedor sense escrúpols. Un equip fabulós amb dos caps de cartell, Alan Alda i Liev Schreiber, per deixar bocabadat. Ben mirat, el text de David Mamet no deixa de ser una successió d'àries, duos i conjunts de ritme operístic. Els aplaudiments del públic al llarg de la funció així ho confirmaven, per això la seva inclusió admirativa en aquest Quadern està plenament justificada.

Xavier Cester
Avui