Cerca de notícies

Enquesta

Primavera estel·lar

6/6/2005 |

 

Villazón, Marton, Gheorghiu, Bayo, Stemme... El Gran Teatre del Liceu ha viscut aquests dies un veritable festival de veus.

El Liceu no és el millor teatre del món, però a vegades ho pot semblar. La quantitat de figures -joves, madures i veteranes- que en només tres dies s'hi han aplegat podria fer despertar l'enveja poc sana dels responsables artístics d'altres teatres, una alineació planetària que qui sap quan es tornarà a produir. Ahir s'acabaven les funcions de Jenufa amb Nina Stemme i Eva Marton triomfant de nou; dissabte Angela Gheorghiu protagonitzava per primer cop una òpera al Liceu, L'elisir d'amore; i divendres s'acomiadava (de moment) del teatre amb el mateix títol de Donizetti Rolando Villazón, després de sacsejar durant cinc funcions els fonaments de la casa amb el seu Nemorino. Moltes estrelles, cert, però, són totes iguals?

Revolució mexicana
Els que l'havien escoltat sabien que era de debò: Rolando Villazón és un fenomen. No és difícil caure rendit davant del talent del tenor mexicà, de la seva veu de ressons baritonals i timbre bellíssim, de la seva comunicativitat generosa, de la seva capacitat per al matís i les gradacions innúmmeres, virtuts totes exhibides al màxim a L'elisir d'amore. Com tampoc és difícil deixar-se seduir per una presència plena de simpatia, energètica i incansable, amb una hiperactivitat escènica que, oh miracle, mai anava en detriment de la disciplina musical i d'una caracterització perfecta del personatge: Villazón mai parava quiet, però sempre era Nemorino. Quants anys feia que no s'escoltava un bis en una funció liceista? Des de L'elisir del mestre Kraus fa 20 anys, potser? Villazón va repetir Una furtiva lagrima, cantada a cor obert, cada nit. No és estrany que divendres una pluja de papers acompanyés el deliri del públic.

La revolució Villazón no ens hauria de fer oblidar l'Adina de María Bayo. La veu mostra algunes dureses i algun passatge és atacat amb evident prudència, però la soprano navarresa va crear un personatge amb les dosis justes de picardia i tendresa, i la quimíca amb el seu Nemorino va ser evident. El timing còmic del Dulcamara de Bruno Praticò compensava una veu ingrata, mentre que Jean-Luc Chaignaud ha estat el Belcore més petulant dels diversos repartiments.

El triomf de la diva
No calia fer cas de ràdio macuto: que si el teatre havia avisat Mariola Cantarero pel que pogués passar; que si el personal del Liceu en un dia ja havia acabat fins al capdamunt... Va quedar prou clar que Angela Gheorghiu pertany a una altra galàxia i L'elisir d'amore que va protagonitzar va ser diferent de tots. No només el vestuari de la diva romanesa era un altre, sinó que hi va haver talls a la partitura que les seves antecessores no feien. Altres detalls de la funció també es van apartar del que s'havia vist altres dies: Moretto no feia els seus malabarismes al començament del segon acte i els extres no van sortir a saludar al final. Per altra banda, és curiós que el Liceu hagi fitxat Gheorghiu per només dues representacions, les darreres, d'una reposició i en un paper de relatiu compromís.

Tant és, l'èxit de Gheorghiu va ser total, gràcies a una Adina joganera i un pèl infantil servida per una veu en veritat atractiva, capaç dels sons més elegíacs i de les agilitats més fulgurants, i prou llesta per col·locar bons aguts en els moments precisos. L'artificiositat del seu fraseig i del seu capteniment, tant a escena com a l'hora de saludar, pot irritar més o menys, però és innegable que està defensada amb perícia gairebé diabòlica. Ara bé, posats a mostrar el mateix grau d'exigència que la soprano expressa en entrevistes, cal blasmar la seva tendència a accelerar capriciosament el tempo. Culpa de la batuta? Ella era l'única que es desquadrava. Pocs assajos, més aviat?

L'entorn va magnificar el triomf de Gheorghiu. Amb el desavantatge de la comparació inevitable amb el Nemorino del dia anterior, Giuseppe Filianoti va ser un adequat protagonista, gràcies a un timbre més clar (en principi més idoni), això sí, amb una paleta dinàmica ben pobra. El naufragi absolut, ai las, va arribar amb Una furtiva lagrima farcida de galls. ¿Acollonit per la pressió o per una partenaire que ostensiblement feia diversos intents de sortir a escena mentre el comprensiu públic aplaudia el tenor italià? Potser Gheorghiu no fa cas ni de directors ni de regidors.
Si Christopher Schaldenbrand va reincidir amb pitjors resultats amb el seu infecte Belcore, Paolo Rumetz era un discret Dulcamara cridat a darrera hora per suplir Carlos Chausson. Amb tants canvis de repartiment, va ser un petit miracle que Daniele Callegari mantingués a aquestes altures el refinament de la seva lectura, tot i que cor i orquestra van estar molt millor amb Villazón i Bayo. No ens estranya.

Altres estrelles, altres tarannàs. Sense escàndols, sense el suport d'una gran multinacional discogràfica, Nina Stemme ha ascendit per mèrits propis a l'Olimp, com la seva excepcional Jenufa ha confirmat al Liceu. Al seu costat, Eva Marton rebia ahir també una pluja de paperets per celebrar la seva expressionista Kostelnicka, un nou èxit en els 22 anys de fidel relació entre la soprano hongaresa i Barcelona. Una cantant que ens recorda quin és el fonament de les veritables estrelles: la personalitat.

Xavier Cester
Avui