Cerca de notícies

Enquesta

Entrevista a Joan Pàmies, director de l'Orquestra de Cambra Catalana

15/6/2005 |

 

Qui és Joan Pàmies?
Un senyor al que li agrada la música i que té la sort de guanyar-se la vida fent de músic.

Voldria aprofitar aquest moment teu d’excitació arran d’una crítica injusta, segons tu, apareguda per la recent actuació de l’Orquestra de Cambra Catalana sota la teva direcció en el Festival d’Alacant. Expressa’t sobre els crítics quan fan crítica de la música actual. Què està passant?
"Crític" és una paraula que no m’agrada per les connotacions del propi mot. Però, si acceptem aquesta figura, és clar que hauria de tenir uns coneixements per poder valorar i una equanimitat en els judicis. I no tothom compleix amb aquestes premisses.
Un exemple: toquem una obra contemporània en la qual una sèrie de seqüències rítmiques són presentades successivament pels diferents instruments. Les seqüències se semblen però el disseny rítmic és diferent, com també l’ordre en què es succeeixen. El crític escriu; “no anaven junts”... i resulta que no s’ha pres la molèstia de llegir l’obra. Quan li mostres la partitura i l’enregistrament de ràdio és quan s’adona que no tenia raó. Però és massa tard. Ja ha sortit la crítica al diari. Encara és l’hora que vegi una rectificació.

Corre una trista llegenda, o potser no és tan trista ni tan llegenda, que diu que en la música contemporània tot és vàlid i que encara que no siguis fidel a la partitura, el missatge no s’allunya de la realitat escrita a la mateixa.
Això és totalment incert. A la creació contemporània, com a tot arreu, hi ha de tot. Hi ha qui únicament especula i gent, en canvi, que té les idees clares. Que és capaç de crear una estètica determinada, que treballa perquè aquesta sigui entenedora i perquè el discurs musical tingui una coherència. A partir d’aquí, l’intèrpret ha de ser coherent amb el seu rol: implicar-se i intentar transmetre tot allò que el compositor ha escrit. Ens pot agradar o no una estètica determinada, però això ja és una altra qüestió. La música contemporània, com tot, s’ha de fer bé. És una música que no s’aprèn a fer als conservatoris i, per tant, requereix d’una certa especialització. De vegades és una música difícil, fins i tot a nivell de comprensió, i que necessita de molts assaigs degut a la seva complexitat. Però és la música del nostre temps i tots plegats, creadors, intèrprets i auditors, ens hauríem d’implicar molt més.

Era la primera actuació de l’Orquestra de Cambra Catalana en el Festival d' Alacant?
Sí. Per nosaltres ha estat una gran satisfacció i en certa manera ho considerem un reconeixement a una trajectòria d’anys i de compromís amb la música contemporània. La invitació del director del Festival, Jorge Fernández Guerra, i l’encàrrec d’una sèrie d’obres, ha estat una satisfacció per partida doble. Així, pel que fa a l’obra de Marcela Rodríguez, jo ja havia parlat amb ella perquè ens compongués una obra amb temàtica Dalí que volia incloure al nostre Cicle de Tardor. Quan se li va demanar una obra a Pablo Rivière, aquest va proposar d’escriure un concert per a violí i orquestra dedicat al nostre company a l’ONE Jesús Ángel León. Això ha fet que hagi pogut seguir de prop el treball de creació i, quan ha arribat l’hora de la interpretació, tot era bastant clar. Respecte a l’obra de l’Albert Llanas, jo mateix li vaig estrenar amb l’OCC l’any 1992 a l’Auditori de Madrid. Marisa Manchado ens va escriure “Luz” - també pensant amb el tema Dalí - durant l’estiu 2004 i Antonio Agúndez ens va passar una nova versió d’aquesta "Coliolita". Per últim, l’obra de Zulema de la Cruz “Soledad”, va estar programada en el passat Cicle de Tardor de l’OCC.

Director o intèrpret?
Per a mi la direcció ha estat una conseqüència. De jove, quan estudiava violí a Brussel·les, ja em vaig interessar per la direcció. René Defossez era el professor al Conservatori i jo assistia a les seves classes. Durant la meva estada a Stuttgart, vaig conèixer Sergiu Celebidache i, malgrat que jo no he treballat mai amb ell, he seguit algunes de les seves classes magistrals, els seus assaigs i els seus concerts. Va ser un impacte molt gran. Posteriorment a Madrid, ja com a membre de l'Orquesta Nacional de España, vaig tenir la sort de tocar sota la seva batuta. A Madrid sí que vaig assistir d’una manera regular a les classes d’Enrique García Asensio al Conservatori i, amb ell, vaig aprendre la tècnica de direcció. I, contestant a la teva pregunta, el director és primer de tot intèrpret. D’altra banda, en els últims anys les meves tasques principals han estat la pedagogia i la direcció i, al meu entendre, fent direcció en certa manera també es fa pedagogia, o s’hauria de fer.

Creus que l’Orquestra de Cambra Catalana està en el seu millor moment?
L’OCC és un reflex del país i de la seva evolució musical. Jo vaig crear l’orquestra fa divuit anys, en part com a continuació de la tasca pedagògica que feia. Això, ara ja no té sentit. Els músics han crescut, el nivell musical del país és, sens dubte, molt millor que divuit anys enrere i això es tradueix en el funcionament i qualitat de l’orquestra. L’orquestra per a mi és un motiu d’orgull ja que hi ha companys amb els quals fa quinze anys que treballem plegats, persones que van començar quan eren estudiants i ara són excel·lents professionals que ocupen llocs en diferents conservatoris del país. N’hi ha d’altres que s’han anat afegint i et diria que som un grup en el qual hi ha allò que es diu “bon rotllo”, entusiasme i ganes de fer música. Si estem en el millor moment? Home, crec que estem en un bon moment i que, quan tenim la possibilitat de poder assajar i de treballar amb una certa tranquil·litat penso sincerament que els resultats són interessants.

El millor record com a director
Tinc molts records amb la meva orquestra. Moments màgics que hem assolit plegats i suposo que per això encara estem junts. Com a cosa puntual, et diria un concert que vaig fer a França i que va ser l’última activitat que va realitzar l’Associació Symfonies 2000 de Toulon, de la qual jo era director convidat permanent. Aquest concert amb l’Orquestra de Cambra de Toulon va ser molt especial, trist pel que significava i màgic per la càrrega emocional.
Un altre concert molt especial va ser el que vaig dirigir en el 75è aniversari de la Coral Vallisoletana i en el qual vam interpretar el Rèquiem de Mozart juntament amb l’Orquestra de Cambra Catalana. Com saps, jo soc nascut a Valladolid i el meu pare formà part de la directiva d’aquella coral i, lògicament, hi havia molta gent que em coneixia de quan era nen. Des de la primera nota es va crear un clima d’expectació, de complicitat. El concert va anar molt bé i la comunió entre intèrprets i públic va ser sensacional.

Com a instrumentista.
Tinc un record molt bonic de quan vaig estrenar a Espanya el concert per a viola i orquestra de Josep Soler amb l’Orquesta Nacional, jo com a solista, l’any 1984. També tinc un record preciós de la primera vegada que vaig tocar sota la direcció de Chelebidache, formant part de l’Orquesta Nacional de España, la quarta simfonia "romàntica" de Bruckner. Va ser una sensació molt forta formar part d’un col·lectiu de cent músics. Jo era un d'ells i cal dir que, tocant amb orquestra, es poden viure sensacions realment fantàstiques.

Barcelona o Madrid?
Barcelona és una ciutat mediterrània i això es tradueix en tot; en el dinamisme de la gent, un dinamisme molt mediterrani que a Madrid no hi és. No és ni millor ni pitjor. Hi ha una manera de veure la vida bastant diferent, amb una llum diferent. Però cada ciutat té llum pròpia. Són països diferents però amb molts punts en comú entre les dues ciutats que caldria potenciar. No cal estar sempre comparant i competint.

Un obra cambrística cabdal
Verklärte Nacht (Nit Transfigurada) d'Arnold Schoenberg. Obra d’un lirisme i d’una intensitat que sempre em colpeja...

Un disc
La segona simfonia de Gustav Mahler, en especial una gravació en viu que va fer Bruno Walter a Londres amb el Cor de l’Abadia de Westminster. I una cançó meravellosa de Ponce que cantava l’Hipòlit Lázaro: “A la orilla de un palmar”.

Un poeta
Miguel Hernández.

Una novel·la
Una de l’Stefan Zweig, “Carta d’una desconeguda” i una altra de l’Alessandro Barecco “Seda” i, per últim, “San Manuel Bueno y Mártir” de Miguel de Unamuno.

“Llavors em vaig inclinar i vaig besar respectuosament la seva mà arrugada, lleument tremolosa com una fulla de tardor”
S.Z.

Joan Pere Gil Bonfill
La Porta Clàssica