Cerca de notícies

Enquesta

Tallar, copiar i enganxar

19/6/2005 |

 

Potser perquè encara mantenim un bri d'ingenuïtat, el cronista mai hauria cregut possible que el 400 aniversari de la publicació d'El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha generés semblant allau de propostes i iniciatives, com és lògic, no totes interessants i algunes d'oportunistes. Les novetats discogràfiques també reflecteixen l'efemèride, com Música en el Quijote, el nou cedé d'Orphénica Lyra per a Glossa. Prenent com a punt de partida les referències musicals que apareixen en aquesta i altres obres de Cervantes, el conjunt dirigit per José Miguel Moreno ofereix un recorregut estimulant per obres de Aranés -l'electritzant xacona A la vida bona-, Mudarra, Guerrero, Ortiz i el tan prolífic anònim, entre d'altres. Les veus de Jordi Domènech, Raquel Andueza i, sobretot, Núria Rial donen un toc de refinament als procediments.

Tot un altre caràcter presenta Los romances del Quijote (Columna Música), un doble cedé que suposa un acostament al vessant més popular, més proper a la tradició oral de la novel·la a través dels diferents romanços que hi apareixen. Davant les veus cultes de l'anterior registre, Antoni Rossell busca les inflexions justes del text per evitar caure en la monotonia, recuperant l'art d'explicar una història a través d'aquest cant-recitat que compta amb el (minimalista) suport instrumental del C.Courtly Music Consort. Un narrador llegeix els fragments del Quixot que precedeixen cada romanç alhora que s'incorporen, per crear més atmosfera, tota mena de sorolls d'ambient.

Una mirada diferent cap el passat és la que va tenir Joaquim Nin-Culmell amb el seu Concert per a violoncel i orquestra, adaptació d'un concert per a fagot d'Anselm Viola, tot i que l'angulosa Suite per a violoncel sol, amb el decidit arc de Svetlana Tovstukha, aquí més convincent, mostra millor les capacitats del compositor. Per arrodonir aquesta nova proposta de Columna Música, la violoncel·lista i Melani Mestre al piano (abans ja havia agafat la batuta del concert) ofereixen una tria de peces del pare de l'autor, Joaquim Nin Castellanos, amb el seu brillant colorisme espanyolista. Deixant el cello, però no el piano, saludem el darrer cedé del sempre admirable Joaquín Achúcarro. Dues de les grans partitures de Schumann per a teclat, la Fantasia i Kreisleriana, apareixen en aquest disc d'Ensayo on el pianista basc sap mostrar-se apassionat sense excessos, lleuger sense superficialitat, sempre amb la sensibilitat ben equilibrada amb la intel·ligència.

DEESSES ULTRATJADES
Aquest balanç de qualitats és un dels requisits bàsics per dur a bon port el repertori barroc francès, i Agnès Mellon ho sap. Veterana del moviment historicista, la soprano francesa mostra una maduresa vocal i interpretativa ideal per encarnar quatre heroïnes, Les déesses outragées, que donen nom al disc, fetes carn i música a través de quatre cantates de cambra, gènere que tans bons exemples va deixar a França. Elles són Ariane (Courbois), Héro (Clerambault), Circé (Blamont) i Médée (de nou amb una obra de Clerambault, el compositor més conegut d'aquest disc d'Alpha). El vibrant acompanyament del grup Barcarole incrementa el plaer d'una de les millors novetats d'aquest mes.
Poden, tanmateix, les qualitats suara esmentades esdevenir limitacions? Una sospita semblant plana per la lectura que Pierre-Laurent Aimard ofereix de Gaspard de la nuit, de Ravel, lúcida i immaculada tècnicament, només un pèl asèptica. Escoltant els comentaris (trilingües, francès, anglès i alemany) que el pianista francès ofereix en el bonus cd d'aquest llançament de Warner, queda clar que el seu entusiasme per les Night Fantasies, les Two Diversions i 90+ de qui deu ser el degà dels compositors vius, el nord-americà Elliott Carter (nascut el 1908), que acompanyen l'obra de Ravel, és sincer. Com sincera és l'energia que desprèn el Quartet Jerusalem en els tres quartets de Xostakóvitx (Primer, Quart i Nové) del seu nou disc per a Harmonia Mundi, la confirmació que aquest jove grup mereix un atent seguiment.

Xostakóvitx és també present en un registre de Warner que, per data i localització, deu provenir dels Proms de Londres, tot i que no es digui. Dmitri Hvorostovsky presta la seva veu intrínsecament bella a les corprenedores Cançons i danses de la mort de Mussorgski orquestrades per Xostakóvitx. Un dubte només: no serà a vegades la bellesa d'aquest instrument un llast per a l'intèrpret? La festa grossa la protagonitzen la Filharmònica de Sant Petersburg i Iuri Temirkanov, amb les espectaculars Danses simfòniques de Rachmaninov, una d'aquelles obres mestres que als nostres programadors no deu agradar, per a major desgràcia nostra. Aquest cop sí amb el segell oficial dels Proms, Warner aplega dos registres de concerts diferents, un amb l' Orquestra Nacional de la BBC de Gal·les i Tadaaki Otaka, amb uns fulgurants Pins de Roma, de Respighi, l'altre amb la Simfònica de la BBC i Leonard Slatkin, amb els Quadres d'una exposició, de Mussorgski. La gràcia aquí rau que el director nord-americà ha fet una tria entre les múltiples orquestracions de la peça i ha fet, com els ordinadors, un selecciona, copia i enganxa ben curiós: de Gortxakov a Ravel passant per Stokowski, Goehr, Ashkenazy o Wood, la promenade és ben amenai culmina amb un final apoteòsic amb cor, orgue i campanes.
Després de l'1 i el 8, el 24. John Eliot Gardiner no fa cas de la lògica numèrica i segueix al seu aire l'edició de la integral de cantates de Bach captades al llarg de la seva pelegrinació per mig món i que llança a través del seu segell Soli Deo Gloria. Amb peces per al tercer i quart diumenges després de Pasqua, el doble cedé conté joies com Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen i si el nivell dels solistes és un pèl inferior (descomptem Mark Padmore), el Cor Monteverdi i The English Baroque Soloists són una font inexhaurible de plaer.

Deixem l'òpera per al final, amb la tercera part del Ring que, amb prou celeritat, edita el Gran Teatre del Liceu i Opus Arte. El cronista encara recorda l'excitació viscuda a l'estrena de Siegfried, una d'aquelles vetllades en què l'electricitat entre escena i públic arriba a voltatges elevadíssims. Bona part d'aquesta electricitat, ja sigui en la batuta de Bertrand de Billy o el muntatge de Harry Kupfer, es manté en el DVD, així com les interpretacions remarcables del Mime de Graham Clark, el Caminant de Falk Struckmann o la Brünnhilde de Deborah Polaski, essent tanmateix John Treleaven, un Siegfried cantat no bramat, qui surt més guanyant del primer pla sonor (no tan del visual). Aplaudim, a més, que en aquest cas la realització és més precisa i menys confusa que en prèvies entregues captades al mateix teatre.

DISC DEL MES
Hi ha cops que en un estudi de gravació es reuneix un dream team que, a més, marca gols a dojo i ofereix espectacle de primera. Això va passar en les sessions de gravació que Virgin va fer de Bajazet, una òpera de Vivaldi que no és tota de Vivaldi tot i que el mèrit és 100 per cent seu. Ens expliquem, el títol és el que s'anomena un pasticcio, això sí, fet a consciència, ja que, sense ordinador que li permetés copiar i enganxar amb només un clic, Vivaldi va aplegar àries d'altres autors i música de collita pròpia al servei d'un dels llibrets més dramàtics del barroc. El resultat és un volcà en permanent erupció, un esclat de virtuosisme i expressivitat que un cast espaterrant -Ildebrando d'Arcangelo, David Daniels, Patrizia Ciofi, Vivica Genaux (amb un Sposa, son disprezzata que hauria de desterrar per sempre els mortífers ensucraments de manta dives en recital), Marijana Mijanovic i Elina Garanca- porten al límit. Comandant les forces amb el seu arc arxidinàmic, Fabio Biondi i una Europa Galante de mil colors enalteixen una de les millors gravacions mai fetes d'una òpera barroca.

Xavier Cester
Avui