Cerca de notícies

Enquesta

Derrames, comiats i altres afers

26/6/2005 |

 

La temporada ja està fent els seus darrers batecs mentre els festivals d'estiu ja escalfen motors, la qual cosa no vol dir que la vida musical sigui avorrida, ans al contrari. Les notícies se succeeixen per dibuixar un panorama que, com bé va aprendre Candide, no és pas el millor dels mons possibles. Si comencem pel Liceu, haurem de referir-nos a la injecció de cabals públics que les diferents administracions que conformen el consorci del teatre han anunciat que faran per tapar el dèficit previst (l'existent a les dues darreres temporades més el que es preveu per al proper curs) de 10,5 milions d'euros. No cal ser seguidor d'Aquí no hay quien viva per copsar en aquesta operació elements que qualsevol comunitat de veïns coneix prou bé: davant despeses imprevistes, i a part de les quotes regulars, els propietaris de l'immoble han de fer front a una derrama, és a dir, amollar la pasta. Ídem amb el Liceu, l'increment espectacular de l'activitat per satisfer un públic creixent ha disparat els costos sense que els ingressos augmentin en la mateixa proporció, ergo, habemus dèficit.

GENEROSITAT I GASIVERIA
El curiós de tot plegat és que ningú es qüestioni res, ni sobre la gestió anterior del teatre ni sobre la seva responsabilitat política. Quan es va aprovar el nou contracte programa del Liceu es va fer sobre la base del tancament de l'anterior amb unes xifres que no eren les que ara se saben. A més, tot i que el cronista és de lletres, ja vam comentar en un altre Quadern que les xifres que apareixien en el pla ara en vigor no amagaven seriosos perills deficitaris. Els problemes per aconseguir més patrocinis i la pràctica congelació (IPC a part) de les aportacions públiques són un element més en joc del complex tauler que té davant seu Rosa Cullell. La nova directora general del Liceu ha repetit manta vegades que no es tracta només d'aconseguir més ingressos, sinó que els recursos culturals també s'han de gestionar bé (pregunta a l'aire: hi ha hagut errors en els darrers anys en aquest sentit?). Deixant de banda el milionari baló d'oxigen que ara arriba, el quadre general segueix sent el mateix que abans, amb la qual cosa la quadratura del cercle és tan clara com àrdua: com s'ha d'incrementar (mantenir només seria un error gravíssim) el nivell artístic del Gran Teatre del Liceu sense perdre la camisa en l'intent? Quines prioritats s'hauran d'establir i què s'haurà de retallar per aconseguir-ho?

Davant la prestesa administrativa a socórrer el Liceu, la gasiveria recent amb l'Orquestra Simfònica del Vallès sembla més accentuada. Entre la resignació i l'esperança, els responsables del conjunt han acceptat les quantitats ofertes per l'Institut Català de les Indústries Culturals, molt inferiors a les que ells esperaven per poder tirar endavant un ambiciós projecte de veritable orquestra d'abast nacional (a la pràctica, ja ho és) que, per altra banda, recolzava, en bona part, en la consecució de recursos propis. Per no dir res de la possibilitat de poder sortir de la precarietat permanent en què viuen els integrants d'una OSV encara curta de personal d'acord amb el que se suposa que és una orquestra simfònica. Entre el got mig ple o mig buit, l'OSV ha fet bé de triar la primera opció, però encara ha fet millor Edmon Colomer de denunciar una situació poc sostenible. El titular de l'orquestra marxa amb el regust de no poder fer realitat els seus plans artístics i furiós per la ignorància que s'ha trobat en el departament de Cultura. Si és dubtós que una simfònica hagi d'entrar, dins el confús esquema de la conselleria, en el camp de les indústries culturals, el desconeixement de la figura d'un músic de la vàlua de Colomer deixava palès el nivell dels seus interlocutors.

Amb aquest panorama agredolç, la sessió del passat dia 18 no va ser només la cloenda del cicle Concerts Simfònics al Palau, sinó també el comiat de Colomer com a director de l'OSV (ja tenim dues orquestres amb el cartell d'Es busca titular), un comiat del qual es pot sentir ben orgullós atesos els bons resultats de conjunt obtinguts. Als faristols, una obra de fascinació perenne com Die Schöpfung, de Haydn, una partitura de la qual Colomer va extreure tota l'alegria davant les meravelles de la creació divina -el compositor es va aturar a les portes del pecat original- que només el cinisme de la nostra època actual pot titllar d'ingènua. Amb temps àgils, una accentuació ben marcada i una acurada caracterització de cada número, Colomer va desprendre electricitat a dojo. La resposta de l'OSV no sempre va estar a l'altura de l'ímpetu del seu ara ja extitular, amb massa esgarrinxades aquí i allà (sobretot de la corda), sense, tanmateix, arribar a deslluir l'aplaudible versió de Colomer.

i un cor professional?
A excepció feta de la soprano, el nivell dels solistes va ser d'una discreció decebedora. Alguns detalls de fraseig no van servir per dissimular el timbre impossible del tenor Patrick Raftery, mentre que amb una primera matèria en principi de més entitat, el baríton Iñaki Fresán es va limitar a un fraseig emfàticament matusser. Per sort, Donna Brown va ser un raig de llum, amb una prestació, com diu el tòpic, angelical, ja fos com en els aleteigs de l'arcàngel Gabriel o en la dolçor ben dosificada de la mare de tots, Eva.

Màxims honors per al Cor de Cambra del Palau de la Música, en una de les millors intervencions que li recordem. Amb una enaltidora potència -només el Licht inicial va quedar un graó per sota de l'esclat orquestral- aliada a una cohesió entre veus impecable, la formació del pluriempleat Jordi Casas (responsable també dels cors del Teatro Real i de la comunitat de Madrid) va navegar pels sis dies de la partitura amb pas ferm, amb puntes màximes en els grans cors que clouen les diferents parts. La qual cosa ens porta al darrer afer de política musical, per dir-ho d'alguna manera, d'aquest Quadern. ¿No va sent hora que el Cor de Cambra deixi el subterfugi de les beques i esdevingui per fi un cor professional? O, dit d'una altra manera, per no circumscriure-ho a aquest cas concret, ¿no necessita el nostre país un altre cor professional, més enllà del que té el Liceu?

Si els responsables de la Simfònica del Vallès demanen un mapa orquestral de Catalunya per definir qui és qui, qui fa què, com i amb quins diners, un plantejament similar es podria fer a nivell coral. A casa nostra tenim diverses formacions amateurs o semiprofessionals amb un planter de cantaires més que preparats i amb experiència que podrien dedicar-se a projectes més ambiciosos que amb només el voluntarisme ben intencionat no estan a l'abast, la qual cosa només duria a un enriquiment de la nostra vida musical. Esclar que, amb la visió miop que tenim avui en dia i ben acostumats com estem que els millors cors amateurs catalans resolguin les paperetes més complicades amb un bon nivell artístic, quina necessitat hi ha que es professionalitzin?

Des del Palau de la Música, sempre es comenta que, quan s'aconsegueixin els patrocinis necessaris, el Cor de Cambra podria fer el salt: d'acord, però portem esperant 15 anys. Des dels àmbits públics, és dubtós que ningú s'hagi plantejat la qüestió. Els casos del Liceu, la Simfònica del Vallès i el Cor de Cambra del Palau són significatius d'una política cultural que, almenys en el camp de la música, encara no sap què vol ser de gran. Primer haurien de ser els objectius, clars i precisos, després la dotació suficient de recursos i la seva bona gestió. Si no, ens tornarem a trobar amb derrames extraordinàries. Altrament dites pedaços.

Xavier Cester
Avui