Cerca de notícies

Enquesta

Orquestra de corda pictòrica

27/6/2005 |

 

El músic Miquel Pujol fa quadros amb violins, violoncels i guitarres.

Miquel Pujol (Barcelona, 1942), violoncel.lista que pels seus mèrits musicals va ser guardonat per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi, sap unir la música amb la plàstica. "Totes dues arts --diu-- estan unides per la força de l'harmonia".
Des de fa anys, la seva investigació musical se centra en la recerca de nous sons. Va començar per trobar-los en tot un seguit d'obres que interpretaven la plàstica de Joan Miró, Antoni Tàpies, Albert Ràfols Casamada, Josep Guinovart i altres pintors, així com la de l'escultor Josep Maria Subirachs. Després, a través de la plantilla sobre paper del seu violoncel, va demanar a cientí- fics, artistes plàstics i escriptors que desenvolupessin temes de la seva preferència i els va acompanyar amb composicions seves, per a les quals disposa d'un sistema propi d'anotacions.

Ara, conseqüent amb els seus plantejaments, ha ampliat la seva relació dels sons amb la pintura. D'aquesta manera, ha realitzat una ambiciosa sèrie de quadros amb marcs de talla seccionats, violins, guitarres, clavilles i bastidors de violoncel, que podria ser com una orquestra de corda o, a semblança amb certa poesia, música concreta. I en aquesta orquestra s'hi integren un seguit de plantilles dels mateixos instruments, així com el seu peu --el que marca el ritme quan assaja--, damunt les quals ha pintat amb colors que indiquen sentiments.

AGERMANAMENT
Pujol sent la pintura amb la mateixa intensitat que la música. Entén que totes dues arts van agermanades i són les que millor condueixen l'ésser humà cap a la necessària integració en el cosmos. Perquè en la manera de fer d'aquest artista, el violoncel s'assimila a una nau que es projecta cap als espais siderals. I és allà on troba la inspiració necessària per connectar amb nous sons a través d'uns sòlids coneixements adquirits al Conservatori de Música de Barcelona, diverses estades a l'estranger, actuacions formant part d'orquestres com la del Liceu i recitals com a solista.
Els que assisteixen als seus concerts d'investigació musical aprecien que, juntament amb les notes clàssiques que surten de l'arc i de les cordes, també hi puguin aparèixer altres sons aconseguits a partir de cadenes, tasses xineses i altres diversos objectes insòlits. Amb això no intenta sorprendre amb coses rares, sinó buscar amb els mitjans més corrents unes harmonies que, tot i mantenir-se ocultes, existeixen a l'espai.

Això és el mateix que fa ara amb aquesta pintura, que va qualificar de concreta, en record dels poemes visuals de Joan Brossa. "La música --assenyala Pujol-- està en la base i es veu representada pels instruments de corda, que contribueixen amb la seva interna sonoritat a establir la relació amb la pintura".

Els seccionats marcs de talla representen l'obertura de la plàstica, que no s'ha de tancar en si mateixa, sinó que s'ha d'obrir a les altres formes d'expressió artística i s'hi ha d'integrar al màxim. Són també l'escultura, que crea uns espais en què s'aixequen les formes dels violins i de les guitarres, a més a més dels violoncels, d'algun clarinet i dels baixos, que dintre de la figuració de les seves formes tenen l'abstracció dels sons.

I aquesta abstracció musical és la que també es troba en les formes retallades sobre cartolines de dibuix, on Pujol representa amb els colors vius de la seva pintura --vermells, verds i blaus són els que hi predominen-- les composicions musicals que porta dins de la seva ment. També hi ha pautes i notes, que són la materialització d'uns sons que incideixen en la plàstica, i al seu interior adquireixen significats més amplis dels que ja tenien.

UNA DIMENSIÓ MÉS GRAN
La trajectòria de Pujol dintre de la música no es torça, sinó que aconsegueix una dimensió més gran. Assegura que no vol ser pintor, sinó posar de manifest que la relació entre les harmonies és molt intensa i que se'n poden extreure noves i sensibles maneres d'entendre el significat de l'art. Potser ell mateix o altres intèrprets i investigadors dels sons i dels colors podran unir al que s'ha trobat nous elements. Si així passés, seria la plasmació del que en principi ja sabem, tot i que no es practiqui respecte que l'especialització en les arts només ha de ser un mitjà per entendre-les com a conceptes indivisibles dintre de la complexa forma de ser de la humanitat.

La globalització existeix des de sempre en el pensament dels humans. Miquel Pujol ens ho posa clarament de manifest amb la unió de la música i la pintura, a la qual ara ha arribat amb les seves obres més recents.

Josep M. Cadena
El Periódico