Cerca de notícies

Enquesta

La música de carrer

28/6/2005 |

 

La que podríem anomenar cultura i música de carrer (lluny de la que acull l'escandalosament sobreprotegit santuari del Liceu) és tota una realitat. És la que reclama espais i intenta fer-se un lloc digne en aquest cada vegada més dens magma que sovint confon xavacaneria i cultura, és la que rebutja l'artificialitat i l'escandalós play-back que impúdicament promouen unes televisions que no ofereixen música en viu. Dissortadament no tots els artistes amb talent han tingut la sort d'arribar a ser populars, defensar amb condicions el seu ofici o comptar amb les eines favorables per seguir conreant la seva creativitat i alhora enriquir els qui estimem l'art i la cultura.

L'anterior executiu de la Generalitat apostava insòlitament per un únic creador de cada disciplina. Com si haguessin de salvar els artistes d'un hipotètic diluvi universal, només hi havia lloc per a un actor, un pintor, un cantant, un escriptor, un arquitecte, un músic... La realitat d'un govern que no veia més enllà del seu curt nas i privava la societat de descobrir nous artistes en favor de prebendes públiques que, a més, pagàvem tots nosaltres. Bona prova del descontentament dels creadors es va evidenciar en la tancada de tres dies que els cantants vam protagonitzar l'any 1989 a la seu del departament de Cultura o en la querella que va interposar dotze anys després el Taller de Músics contra el mateix departament.

Necessitem oblidar que TV3 no programava cap cantant o grup d'expressió catalana als anys 80 i proporcionalment ben pocs des d'aleshores, que RAC 105 (llavors dependent de la Generalitat) només programava una cançó en català cada hora.

La cultura i la música necessiten confiar en una etapa nova que ara s'albira més planera. Des de Cultura de la Generalitat, la consellera Mieras i el seu equip comencen a transmetre esperança, confiança i complicitat cara a un nou model cultural. També des de presidència, pel que fa a la ràdio i televisió públiques, el mateix conseller primer, Josep Bargalló, i l'àrea de Comunicació treballen activament.

Aquestes positives accions també s'haurien de veure reflectides en algunes normatives municipals que arriben a equipar un músic de carrer amb un carterista, un delinqüent. Aquesta va ser una de les reclamacions que el passat 21 de juny va aplegar la primera mani de músics de la història al nostre país. Els organitzadors, la Unió de Músics de Catalunya, desconfiem d'una política municipal que advoca per una trista ciutat en silenci on la música d'un violí és, segons la llei, el mateix que el brut soroll d'un tub d'escapament, on la queixa d'un sol veí pot fer suspendre un concert que aplega 2.000 conciutadans. Si alguns músics es veuen obligats a tocar al carrer per guanyar-se la vida és perquè no disposen de prou locals on fer-ho. La solució no és l'estricta aplicació de la pretesa llei del silenci que es vol instaurar aquest estiu des de l'Ajuntament de Barcelona a tota la ciutat amb la complaença de CiU i el PP. Una severa normativa que fa difícil seguir mantenint els locals existents i gairebé impossible obrir-ne de nous on es pugui gaudir de música en viu, encara que aquesta sigui ben plàcida i tranquil·la. Paradoxalment els mateixos que collen els cargols de les sales i incauten instruments als músics de carrer organitzen una espectacular rua brasilera que projecta a la via pública milers de watts de so i es queden tan amples.

És per això que, d'una banda, seguim reclamant més coherència i sensibilitat -com sembla que s'està produint a un costat de la plaça de Sant Jaume- i, de l'altra, simplement un tracte just, equiparable al bé social que ofereix a la ciutadania qualsevol artista. Si finalment tot queda compartimentat i uniformitzat com sembla que es tendeix des d'aquestes -per a nosaltres- polítiques adverses, el públic només podrà contemplar els actors al Teatre Nacional, la pintura al Macba, la dansa a L'Espai, l'òpera al Liceu i els treballadors de la música -els músics de carrer- al Zoo, després de passar per la taquilla municipal, és clar.

Lluís Marrasé
Avui