Cerca de notícies

Enquesta

M. Jansons: Les grans orquestres simfòniques encara mantenen la seva identitat

8/5/2003 |

 

El músic letó dirigeix la Filharmònica de Berlín al Palau de la Música.

Una orquestra mítica, la Filharmònica de Berlín, torna aquest vespre (21 h) a Barcelona dins de la temporada de Palau 100, sota la direcció d'una de les batutes més cobejades.

S empre que hi ha hagut una vacant de titular en algun dels millors conjunts orquestrals del món, el nom de Mariss Jansons (Riga, 1943) ha estat present en les travesses successòries. Però el director letó ha preferit alternar la seva activitat entre la titularitat de conjunts de perfil menys glamurós, com la Filharmònica d'Oslo (que va dirigir durant més de vint anys) i la Simfònica de Pittsburgh (de la qual s'acomiadarà a finals de la temporada vinent), amb aparicions com a convidat en formacions de luxe.
Si la relació entre un director i una orquestra es pot comparar amb la d'un matrimoni, llavors enguany Jansons, que arriba a la seixantena, ha aconseguit dues mullers excepcionals: la titularitat de la Simfònica de la Ràdio de Baviera i la del Concertgebouw d'Amsterdam. "Són dues grans orquestres, i vull dividir la meva atenció entre totes dues de forma equitativa, sense prioritzar-ne una sobre l'altra", explica Jansons en conversa telefònica amb l'AVUI des de Madrid, on ha dirigit dos concerts.


Problemes de 'jet lag'
Aquestes noves responsabilitats implicaran que les seves aparicions com a director convidat "seran menys freqüents. Mantindré les meves col·laboracions regulars amb les filharmòniques de Berlín i Viena, així com amb la Simfònia de Londres, i una mica també a Amèrica. Però vull concentrar la meva activitat a Europa". En aquesta decisió, hi juga un paper determinant el jet lag: "Els viatges entre els dos continents em deixen físicament baldat".
En tot cas, Jansons creu que hi ha certes diferències entre les orquestres d'una i altra banda de l'Atlàntic. "A Amèrica presten més atenció a la perfecció tècnica, la brillantor, la precisió, mentre que a Europa busquen més l'expressió musical". En un panorama de formacions cada cop més estandarditzades, Jansons creu que "les grans orquestres encara mantenen la seva identitat, les seves tradicions, com la Filharmònica de Berlín i la de Viena". La indiferenciació d'estils es donaria més "en orquestres que no són de primera classe".
Jansons actua al Palau de la Música amb l'orquestra berlinesa, un conjunt del qual destaca "l'enorme entrega i el nivell artístic, amb una tradició que prové de l'època de Karajan. L'he estat dirigint durant 13 anys, i en tot moment han mantingut una gran musicalitat". La Filharmònica de Berlín ha iniciat aquesta temporada una nova etapa amb direcció de Simon Rattle, però creu que "encara és aviat" per poder notar-hi canvis. Això sí, hi detecta "una moral molt alta, l'orquestra està en plena forma i disfruten tocant plegats". En cartell, dues simfonies, la Segona, de Beethoven, i la Novena, 'del Nou Món', de Dvorák.


Tres referents
En el desenvolupament musical de Mariss Jansons es poden trobar tres figures cabdals, començant pel seu propi pare, el també director Arvid Jansons: "Créixer amb un director a la família em va permetre conèixer tot el que passava darrere l'escenari. Anava als seus concerts i assajos, però no va ser el meu mestre de forma directa". Qui sí que va ocupar aquesta posició va ser Herbert von Karajan: "Era una gran inspiració durant els concerts i, alhora, obtenia una qualitat de so fantàstica de l'orquestra".
El tercer nom és Evgueni Mravinsky, amb qui ja el pare de Mariss Jansons havia treballat. "Era un gran formador d'orquestres, amb assajos esplèndids, i va convertir la Filharmònica de Leningrad en una gran orquestra. A més, era dels pocs directors russos que feien bé la música occidental", semblava l'hereu natural de Mravinsky, però el músic va anar a parar a Oslo, una decisió que no lamenta. "Va ser bo seguir el meu camí i desenvolupar la meva carrera a l'oest".
El que sí que lamenta Jansons és la crisi dels concerts clàssics en molts països. "Només en poques ciutats com Viena o Amsterdam això no passa, però és cert que són temps difícils. La vida actual és molt estressant, la gent està molt cansada, no tenen ganes de sortir i els joves no tenen prou informació ni educació. Les arts haurien de tenir recolzament a nivell estatal, de forma que la gent vegi que són importants i no només entreteniment".

Xavier Cester
Avui