Cerca de notícies

Enquesta

Culminació wagneriana

2/10/2005 |

 

b Opus Arte culmina amb Götterdämmerung l'edició de la Tetralogia que va suposar una de les fites de la història recent del Gran Teatre del Liceu. A temps, perquè l'edició del Ring mític de Chéreau-Boulez i l'inici del pas a DVD del de Barenboim en un muntatge de Harry Kupfer tant o més recomanable que el de Barcelona (totes dues edicions, a més, sorgides de Bayreuth) resituarà al seu lloc just la, d'altra banda, més que notable representació barcelonina. Alguns cantants surten perdent en el format casolà (John Treleaven), d'altres mantenen la convicció dramàtica tot i les evidents dificultats vocals (Deborah Polaski), algunes naufraguen sense remissió (¿no hi havia cap presa en què les filles del Rin no desafinessin de manera tan espantosa?), mentre que els micròfons no fan cap favor a l'orquestra liceista, sobretot el metall. Queda, tanmateix, un treball impecable de conjunt sota la batuta de Bertrand de Billy i una composició majúscula, el negríssim Hagen de Matti Salminen.

A Plácido Domingo sembla que encara li queda corda per a una estona, però la gravació de Tristany i Isolda suposa sens dubte la culminació a una carrera extraordinària. Oblidem tota la parafernàlia de si aquesta gravació d'EMI és la darrera gran producció operística en estudi (fóra una llàstima) i una portada francament cursi i centrem-nos en el resultat: esplèndid.

La principal i més agradable sorpresa és un Domingo que arriba a cotes insospitades d'energia en el terrorífic tercer acte (d'acord, amb sis setmanes de gravació, les condicions de treball li eren còmodes). No menys destacable és la Isolda de Nina Stemme, que troba en la inflamada batuta d'Antonio Pappano l'estímul que, per desgràcia, no va tenir a Bayreuth aquest estiu, alhora que René Pape és un paradigma de belcanto com a Rei Marke. No hi ha cap dubte de quin és el nostre cedé del mes.

Avui