Cerca de notícies

Enquesta

Carles Santos: "Vaig decidir ser original"

29/10/2005 |

 

El pianista, compositor i artista polifacètic Carles Santos rebrà aquesta nit un homenatge en la festa dels premis Octubre al qual ell mateix ha posat la música.

Carles Santos porta des dels cinc anys grapejant el piano i ara, a l'edat en què la gent es jubila, no vol ni sentir a parlar de fer un moderato a la seva vida. "Vaig més accelerat que abans", reconeix aquest polifacètic i innovador músic, compositor i director que va estrenar recentment a Barcelona i Madrid La meua filla sóc jo, que té un altre espectacle de gira i acaba de venir del Festival Iberoamericà de Cadis i ja pensa en la setmana entrant a Nàpols.

Aquesta nit, però, farà parada al lliurament dels 34 premis Octubre de València, on se li retrà un homenatge al qual ell mateix posarà música. "Farem unes quantes accions musicals curtes per deixar una mica de constància de la meva feina", comenta.

Assegura sentir-se satisfet amb aquest reconeixement, que és "la conclusió de tot". I afegeix: "He col·laborat en moltes iniciatives que ha impulsat l'editor Eliseu Climent, com l'aniversari de la mort de Joan Fuster a la plaça de Bous, i en algunes manifestacions dirigint bandes de música".

Després d'estudiar a Barcelona i París, Carles Santos es va traslladar als EUA, on va conèixer músics d'avantguarda com John Cage, l'obra del qual va marcar el seu estil, la seva actitud i la seva estètica posteriors, que ha acabat passejant pels escenaris de tot el món. De fet, el 80% de la feina de la seva companyia la realitza a l'estranger. "Vaig decidir ser original, crear una obra pròpia i no reproduir els altres, i m'ha donat resultat". Santos afirma que això és el que hauria de fer tothom, encara que admet que és difícil: "Oferir coses noves sempre demana un esforç de comprensió, fa pensar. En canvi, el que ja s'ha escoltat no demana cap esforç d'anàlisi".

Espectacles com Beethoven, si tanco la tapa... què passa? (1983), Tramuntana Tremens (1989), Figasantos-fagotrop (1996) i Ricardo i Elena (2000) han entronitzat aquest imaginatiu i surrealista creador que barreja com ningú música, dansa i teatre. "Em vaig desinhibir amb el piano i a partir d'aquí he fet una quantitat d'obres que ni jo mateix, al començar, pensava que sortirien. Això sí, sempre a partir del piano: encara que no surti a escena, és l'origen de tot".

Els encàrrecs arreu del món li plouen i la clau d'aquest èxit apunta que podria estar en "l'esforç de fer la feina ben feta, de ser conseqüent, sincer amb el que faig i que sigui el més personal possible". Així, queden a la memòria les composicions per a grans celebracions, tant a Barcelona com a València, un govern que l'ha recolzat tant en l'època socialista com en la del Partit Popular. "He tingut sort", afirma aquest artista instal·lat de nou al seu poble natal, Vinaròs, per ell "la frontera". I és que Santos creu que els Països Catalans són "una bona idea encara que una utopia".

Ester Pinter
Avui