Cerca de notícies

Enquesta

Emocions després de la tempesta

30/10/2005 |

 

El retorn de Patrice Chéreau a la direcció operística després d'una llarga absència va ser un dels esdeveniments de l'estiu. Reprès al Palais Garnier, aquest Così fan tutte estrenat al Festival d'Ais de Provença es revela com una criatura fascinant i, alhora, un pèl insatisfactòria. Un excés d'expectatives? Què va fallar? El millor, sens dubte, va ser l'orfebreria teatral de Chéreau en el que va ser una de les millors direccions d'actors que mai hem vist en un teatre operístic. Gestos, mirades, col·locació en un escenari transformat en la part posterior d'un teatre italià -un gran Vietato fumare presidia l'acció-, tot va ser d'una precisió i un detallisme meravellosos al servei d'aquesta escola dels amants que Chéreau observa amb mirada melangiosa, intensament trista, fins que, passada la tempesta d'unes emocions pocs cops tan palpables i creïbles, els sis personatges, una mica més savis, s'abracen. Massa tristor? Per sort, per a Chéreau l'argument de la més trasbalsadora de les òperes de Mozart no és pas un invent inversemblant sinó un dels retrats més punyents de la complexitat dels sentiments humans.

Severament criticat a Ais, Daniel Harding va deixar pas a París a Gustav Kuhn, qui va signar un Così ple de tremp sense excessos, elegant sense estovaments. Del sextet vocal van sobresortir el Guglielmo de Stéphane Degout i la Dorabella d'Elina Garanca, ambdós amb veus fresques i comunicatives, mentre que el Ferrando de Shawn Mathey i la Fiordiligi d'Erin Wall estaven un parell de graons per sota de les exigències tècniques dels seus papers. Barbara Bonney va ser una encantadora Despina, llàstima que sovint el seu italià a l'anglosaxona fos una tortura per a les orelles, tot el contrari de la idoneïtat de Ruggero Raimondi, un Don Alfonso allunyat de l'excés de cinisme d'altres interpretacions. Quin gran artista, ai las, i quina poca veu que li queda!

Avui