Cerca de notícies

Enquesta

Matar per l'art

30/10/2005 |

 

Mathis der Maler a Hamburg, Cardillac a París: ha arribat, per fi, l'hora de Paul Hindemith? Tant de bo, perquè es tracta d'un dels grans compositors del segle XX, ideal per a tots aquells al·lèrgics a les aventures de la Segona Escola de Viena i les seves derivacions avantguardistes post-Segona Guerra Mundial. Deixem de banda avui el primer títol -d'incendiari record per al Gran Teatre del Liceu- i centrem-nos en el segon.

Gérard Mortier l'ha encertada de ple al programar Cardillac a l'Òpera Nacional de París, si bé el més sorprenent de la iniciativa és que ha comptat amb una producció decorativa signada per André Engel poc coherent amb l'habitual estil deconstruccionista que sol afavorir el gestor belga. Mortier, en tot cas, també l'ha encertada en optar per la primera versió de Cardillac, estrenada el 1926, en lloc de la revisió del 1952, quan la Nova Objectivitat de Hindemith corria el perill cert de caure en un estèril academicisme i que va agreujar el divorci entre la seva música i el que es cuinava a l'Europa de postguerra.

En el seu embolcall original, la partitura del compositor alemany, tot i allunyar-se dels excessos expressionistes i els fogots sexuals d'òperes com Sancta Susanna, manté una acidesa i abrasivitat benvingudes que l'aparta de les superfícies glacials de l'Stravinsky neoclàssic d'aquesta època, tot apostant, encara que sembli contradictori, per una densa, densíssima més aviat, escriptura contrapuntística. El preu, tanmateix, de tot plegat és que ni text ni música permeten cap mena d'implicació emocional vers els personatges (cap d'ells està individualitzat amb un nom, excepte el protagonista) ni vers una història basada en un relat d'E.T.A. Hoffmann. L'objectivitat, ja se sap, té aquest preu.

Fantomas era ell
André Engel situa la tragèdia d'aquest orfebre genial que no vol allunyar-se de les seves creacions -per això assassina tots aquells que en compren, per així després recuperar-les- al París dels anys 20, però la connexió que proposa el muntatge amb les històries d'aquell lladre elegant que era Fantomas és una mera excusa que no aporta res de significatiu. Engel es limita a omplir l'enorme escenari de la Bastilla amb vistosos decorats (un hotel de luxe amb la seva recepció i les seves habitacions on l'orfebre, ves per on, té el seu obrador, els terrats de París poblats de ballarines amb tutús), i només en l'escena del linxament de Cardillac s'arriba a certa cota de tensió. Sobre els traumes de l'artista enfrontat a la societat que l'envolta (tema que Hindemith també abordaria a Mathis der Maler i Die Harmonie der Welt, la seva darrera òpera, si bé aquí ho faria a través de la figura d'un científic, Kepler) Engel passa del tot de puntetes.

Amb un escalpel per batuta, Kent Nagano va tornar a ser un intèrpret ideal per a una òpera pertanyent a aquesta dècada prodigiosa que van ser els anys 20 del segle passat (recordem sense anar gaire lluny Die Gezeichneten de Franz Schreker aquest estiu a Salzburg). En tensió permanent al llarg dels 90 minuts que dura la peça, el director nord-americà en algun moment podia haver controlat una mica més el so poderosíssim (al límit de la saturació) del cor, que juga un rol cabdal en aquest títol, mentre que la fusta i el metall de l'orquestra parisenca, molt sol·licitats per la partitura, van estar a un nivell excel·lent.

Les bondats musicals de la representació van continuar amb el repartiment: la solidesa del baix-baríton nord-americà Alan Held com a Cardillac, creïble malgrat tot repartint cops de coltell amb capa i barret de copa; la sempre implicada Angela Denoke com a la seva filla -mai deixa de sorprendre com la soprano alemanya treu partit d'una veu en principi escardalenca-; el valent Christopher Ventris com al seu promès, l'Oficial; l'eficaç Roland Bracht com al Marxant d'Or. Una bona nit a l'òpera.

Xavier Cester
Avui