Cerca de notícies

Enquesta

Cap por al segle XX

25/12/2005 |

 

El nou director musical de l'Òpera d'Holanda, Ingo Metzmacher, té un interessat llibre titulat Cap por als nous sons, una defensa de la música del segle XX que l'intèrpret alemany també ha realitzat en el terreny pràctic (per citar només un cas, l'exemplar sèrie de simfonies de Karl Amadeus Hartmann que va gravar per a EMI). En el seu nou càrrec al Muziektheater d'Amsterdam continua per aquest camí amb una nova producció de The Bassarids de Hans Werner Henze. Al costat dels grans noms de la primera meitat del segle XX (Puccini, Strauss i Janácek), als quals es poden sumar els exemples puntuals, entre d'altres, de Berg i Xostakóvitx, Henze seria, amb Britten, el més conspicu i destacat operista de la segona part de la passada centúria -i de començaments de la nova, vegeu la meravellosa L'Upupa.

Per sort, encara ben actiu (el Concertgebouw estrena aquests dies la seva nova obra orquestral), Henze és un cas perfecte de com la complexitat no té per què ser contradictòria amb la comunicativitat, de com intentar arribar al públic no implica cap renúncia del rigor imprescindible en tot creador. Potser per això Henze ha sovintejat l'òpera i els més abstrusos capdavanters de l'avantguarda no. El Liceu mai ha ofert cap títol seu, absència lamentable que, si les dades no fallen, començarà a ser resolta la temporada vinent amb la programació de Boulevard Solitude, dins d'un cicle dedicat a la figura de Manon Lescaut.

Estrenada a Salzburg el 1966, The Bassarids és una porta perfecta per entrar en el món de Henze, sobretot a l'emprar un tema grec de ressonància perenne com les Bacants d'Eurípides a partir de les quals W.H. Auden i Chester Kallman van escriure el seu llibret. L'oposició entre instint i raó, entre frenesí i castedat, entre l'impuls de Dionís i el control de Penteu es manifesta en la partitura, en el xoc entre la severitat associada al rei de Tebes i el refinament melismàtic del déu. Henze estructura l'acte únic en forma simfònica, amb quatre moviments que conclouen amb una gran passacaglia en la qual es consuma la dissort de la casa reial i la venjança de Dionís. L'equilibri formal, en tot cas, no soterra la força expressiva d'una música desbordant que creix progressivament en salvatgisme fins a arribar al brutal esquarterament de Penteu per les mènades.

Amb una resposta de gran precisió per part de la Filharmònica d'Holanda i un cor que va saldar amb èxit total la seva tremenda comesa, Ingo Metzmacher va justificar amb escreix per què és una de les millors batutes del moment, sense necessitat de comptar amb un gran aparell mediàtic al darrere. Atent a les múltiples cares de la partitura (les fanfares brutals, els aires tropicals de la percussió, el llanguiment eròtic), construint amb pols indefallent un gran arc dramàtic, Metzmacher va demostrar que té raó: no hem de tenir cap por al segle XX.

Xavier Cester
Avui