Cerca de notícies

Enquesta

Peter Stein, un director al servei de l'obra

25/12/2005 |

 

Gran nom del teatre europeu, menys prodigat en els escenaris operístics, Peter Stein va ser l'altra pedra sobre la qual es va edificar l'èxit d'aquests Bassarids al Muziektheater d'Amsterdam. La seva direcció va tenir el gran mèrit, gairebé revolucionari en els temps que corren, de no centrar l'atenció sobre ella mateixa sinó sobre l'obra. Dit d'una altra manera, Stein va explicar la història amb una senzillesa efectiva al mil per cent a través de la nítida definició dels personatges i les seves interrelacions i del moviment del cor, d'una riquesa i coordinació pocs cops visible en un escenari líric.

El director no va estalviar apropiats cops d'efecte -el foc que va omplir el teatre grec dissenyat per Moidele Bickel com a decorat (il·luminat per cert amb gran varietat d'atmosferes per Duane Schuler) i l'enlairament final de la gran estàtua de la deessa de la fertilitat sobre la qual la mare de Dionís puja al cel-, com tampoc va defugir l'escabrositat del cos esquarterat de Penteu ni l'humor procaç de l'intermedi oníric (tallat en el registre discogràfic de Gerd Albrecht) en què el jove monarca tebà s'acara amb la seva sexualitat reprimida abans de transvestir-se per incitació de Dionís.

L'equilibri va ser la nota dominant del repartiment (la majoria dels cantants incorporaven aquesta òpera al seu repertori), un equip encapçalat pel Penteu de Detlef Roth, jove baríton de veu lírica que va saber fer versemblant el progressiu desgel, a partir de la inflexibilitat del monarca atrapat per la xarxa de Dionís, un Tom Randle d'innegable carisma físic i cant seductor que justificava que tothom perdés la xaveta per ell.

La transformació de tenor rossinià en tenor de caràcter de Chris Merritt ha estat tot un èxit, com palesava el paper de Tirèsies, l'aguda tessitura del qual no li va plantejar cap problema. Anne Gjevang va donar la justa intensitat a les admonicions de la criada Beroe, i Kenneth Cox va conferir una benvinguda gravitas a la figura de l'ancià rei Cadmus. Amb un timbre més aviat anònim, Kristine Ciesinski va saber, tanmateix, transmetre tot l'horror quan Agave descobreix que ha matat el seu propi fill. Més àcida es va mostrar l'Autonoe de Margarita de Arellano, mentre que un bon conegut del Liceu, Robert Bork, tancava el cast amb un Capità de gran fermesa vocal. Si Barcelona celebra el Nadal operístic amb un clàssic del segle XX ja veterà, Wozzeck, Amsterdam ho fa amb un clàssic contemporani. La conclusió és la mateixa: bones festes!

Avui