Cerca de notícies

Enquesta

Calixto Bieito torna a dividir el públic del Liceu

31/12/2005 |

 

Els aplaudiments de 'Wozzeck' van fer callar algunes esbroncades al coliseu.

Calorosos aplaudiments per als cantants: en especial per a Franz Hawlata, que interpretava el paper titular, però també per a Angela Denoke, David Kuebler i Johann Tilli. Grans aplaudiments per al cor, per als figurants que van mostrar els seus cossos despullats, per al director d'orquestra Sebastian Weigle, i divisió d'opinions sobre el treball de Calixto Bieito. Però ens acostem a poc a poc a la reconciliació. Una sonora ovació va aconseguir fer callar algunes esbroncades divendres a la nit al Gran Teatre del Liceu en l'estrena de Wozzeck, d'Alban Berg.

Aquesta vegada existia un plus de confiança. El que sol donar-se a les obres més desconegudes, precisament per això, per ser un misteri. Perquè Wozzeck, d'Alban Berg, és un clàssic del segle XX. Una de les seves obres mestres. Però, també, un il.lustre enigma per al gran públic, i això deixa als directors d'escena -- especialment als més renovadors-- les mans lliures. Amb aquests pressupostos, el públic es va enfrontar a la tercera incursió al Liceu del sempre transgressor Bieito que, segons paraules d'una veterana liceista poc donada a les "modernitats", aquesta vegada s'ha "comportat". Enrere va quedar la crispació que una part de la platea li va dedicar a Un ballo in maschera. Aquest cop, el públic que no estava d'acord va esperar disciplinadament fins al final --no hi va haver entreacte-- per fer patent la seva disconformitat.

ESCENARI POSTINDUSTRIAL
Sobre l'escenari, un calculat garbuix de canonades --cortesia d'Alfons Flores, escenògraf fetitxe de Bieito-- trasllada el marc original de l'obra, la caserna de l'exèrcit on viu l'infeliç soldat Wozzeck, un pobre diable castigat repetidament pels seus superiors, a un deshumanitzat escenari postindustrial --un estómac de ferro que tot ho tritura, segons ha confessat Bieito--. I el detritus resultant són éssers humans, obrers vestits de taronja, única nota de color en un univers terrible.

Bieito parla de la degradació mediambiental, cosa que es va fer evident amb la inclusió d'imatges del chapapote a l'escenari, però el seu verdader objectiu és més concret. S'ha centrat en la corrupció de la carn i en la seva descomposició. I en aquest sentit va mostrar algunes imatges bastant incòmodes i, possiblement, les que menys van agradar als liceistes de sempre.

Això de veure com el metge i anatomista amuntegava els cossos morts i despullats --com als camps d'extermini-- i practicava amb un dels cadàvers una cosa molt pròxima a un acte de necrofília, sense oblidar algun toc gore --les vísceres que mostra a Wozzeck--, pot semblar molt radical sobre el gran escenari de la Rambla, però està en sintonia amb les intencions de l'obra. En tot cas, deixava ben clar allò que tothom ja sabia. Que el muntatge de Bieito podia ser qualsevol cosa excepte costumista.

Tot i això, la imatge més dolorosa la va protagonitzar Gemma Velayos, que encarna el fill de Marie, la gran víctima de l'obra. Per reforçar aquest sentiment, Bieito col.loca al nen, amb aspecte de supervivent postapocalíptic, una mascareta i unes bombones d'oxigen. I el resultat és desassossegant. Tant com la música de Berg.

Elena Hevia
El Periódico