Cerca de notícies

Enquesta

Bateig wagnerià

21/6/2003 |

 

Des de la seva fundació el 1934, el Festival de Glyndebourne ha estat considerat un segon Salzburg (cronològic, no sempre ni necessàriament en qualitat) per la seva demostrada devoció cap a l'obra de Mozart. Les òperes de Rossini també han jugat en diverses èpoques del certamen anglès un rol important en el seu repertori. Però quan John Christie va decidir tirar endavant la idea d'un festival a la seva residència campestre als Sussex Downs, la intenció era de presentar com a espectacle inaugural o bé Don Giovanni o Die Walküre, no debades Wagner era un dels seus autors predilectes. La idea de fer Wagner no va prosperar (Le nozze di Figaro va ser el primer títol representat), però va anar reapareixent com a projecte mai realitzat en diversos moments de la història de Glyndebourne, fins que enguany, amb el festival sota l'ègida de la tercera generació de Christies, Wagner ha entrat al festival britànic. I per la porta gran.
Avesats a versions diguem-ne mastodòntiques o monumentals dels drames wagnerians, les característiques d'un teatre com el de Glyndebourne, recollit, afavoridor d'una comunicació més directa entre públic i cantants, on no calen grans gestos o explosions volumètriques per fer-se present, propicien una visió menys distanciada, sobretot si es tracta d'una peça concentrada en acció i personatges com Tristan und Isolde, l'escollida per a aquesta primera aventura. Esclar que les longituds wagnerianes impliquen un reajustament de la sacrosanta tradició del sopar a mitja funció, però que ningú pateixi, ni Wagner pot fer que Glyndebourne perdi els seus pícnics a la gespa. És significatiu, tanmateix, que un altre empori mozartià com el d'Ais de Provença hagi anunciat la futura producció (en anys successius) de Der Ring des Nibelungen, una fita wagneriana encara més ambiciosa.

DEBUTS MÚLTIPLES
El bateig no només va ser de Glyndebourne, ja que el festival va reunir un equip que en la seva gran majoria interpretava per primer cop Tristan und Isolde (parlem de la representació del dia 13), amb resultats notables en molts casos, però l'admiració general que va generar la versió no es va traduir, almenys en el cas del cronista, en emoció profunda. Nikolaus Lehnhoff va optar per un marc d'estilitzada abstracció, una gran espiral en què els dos protagonistes queden atrapats sense remissió de la mateixa manera que no poden fugir de la passió aniquiladora que els consumeix. L'esplèndida il·luminació de Roland Aeschlimann, responsable també dels decorats, va donar una inusitada varietat a un marc físic no gaire canviant (vestuari medievalista modernitzat d'Andrea Schmidt-Futterer), amb efectes preciosos -el trànsit cap al dia al segon acte, sense anar més lluny- i contrallums ben aconseguits que culminaven amb un final en què Isolde es va subsumint progressivament en aquesta nit eterna que Tristan tant anhela. Ja hem comentat que d'acció pròpiament no n'hi ha gaire i Lehnhoff no va caure en la temptació d'anar a l'altre extrem, farcir l'escenari de moviment sobrer. Tot al contrari, la seva direcció va ser austera, sense defugir el lògic, si bé mínim contacte entre els dos amants (la música i el text ja ho diuen tot, tampoc cal que es refreguin de dalt a baix), i amb tocs aconseguits com l'adolorit mutis del rei Marke al final del segon acte.
Ja des del preludi, la direcció preciosista de Jirí Belohlávek va saber treure el suc de la Filharmònica de Londres. Hi va haver passatges en què, inevitablement, el músic txec va haver de deixar anar tota la força de l'orquestra wagneriana, però en d'altres -la part central del gran duo d'amor, per exemple, d'una delicadesa cambrística- la cura i l'amorosiment dels detalls van ser notables. Belohlávek va dosificar bé els seus recursos i va saber mantenir l'estructura global de la partitura, l'únic retret que se li pot fer, disculpable en part, ja que era el primer cop que dirigia l'obra, no és tant signar una lectura superficial, que no ho va ser, com no haver aprofundit prou en els aspectes més punyents d'aquesta pàgina mestra, com un poc tràgic preludi del tercer acte palesava.
Robert Gambill és un dels casos de reconversió vocal més espectaculars dels darrers anys, un especialista en Mozart i Rossini que ara es dedica als més forts papers wagnerians: Tannhäuser l'any passat en la visita de la Staatsoper de Berlín a Madrid, ara aquest primer Tristan a Glyndebourne. En els temps que corren, el primer que es demana a un tenor wagnerià és que aguanti fins al final i, ben mirat, va ser en el tercer acte que Gambill va donar el millor de si mateix. Desenganyem-nos, un centre eixamplat i enfosquit no significa automàticament que un cantant esdevingui miraculosament un heldentenor veritable, però el Tristan de Gambill, si bé no gaire imaginatiu, va ser ardent i sincer.
Tampoc Nina Stemme té la veu òptima per ser Isolde, el centre i greu necessiten més cos en molts moments per superar el gruix orquestral, però la soprano sueca és d'aquelles cantants que posen tota la carn a la graella de començament a final: la narració al primer acte va tenir tremp, al duo del segon va ser ella la que va obtenir els efectes més amorosos, i la seva mort al tercer va posar la pell de gallina. Stemme s'afegeix per mèrits propis a la llista d'Isoldes eminentment líriques, la qual cosa no és en principi negatiu, tot i el dubte que ens queda de si en un teatre de majors dimensions la seva prestació hauria creat el mateix impacte.


LUXES I INDIGNITATS
Teatre gran o petit, tant és, la Brangäne de Yvonne Wiedstruck va ser indigna del nivell habitual dels repartiments a Glyndebourne, una interpretació més a la vora del crit que del cant que va arruïnar per complet un dels moments màgics de la partitura, els avisos d'alerta als amants del segon acte. De luxe cal definir, en canvi, el Kurwenal de Bo Skovhus, aliant ímpetu amb un fraseig primmirat propi d'un expert liederista, mentre que Timothy Robinson aportava unes dosis inesperades de premonició tràgica al cant inicial del Jove Mariner (també va ser un ajustat Pastor) i Richard Decker era un correcte Melot.
Si hi va haver, però, una interpretació veritablement excepcional, no només en aquest Tristan, sinó en tot el que hem vist, pel que fa a cantants, enguany a Glyndebourne (del qual parlarem en futurs Quaderns), va ser la de René Pape, l'únic dels protagonistes que no debutava en aquesta obra. El seu rei Marke va ser una lliçó de cant, intensitat, bellesa vocal, expressivitat i totes les qualitats que es puguin imaginar i demanar: el gran lament del segon acte va ser d'una força commocionadora, revelant tot el dolor del monarca no per l'adulteri, sinó per la traïció d'aquest treuesten aller Treuen, un passatge que per si sol va valer tota la funció. En conjunt, Glyndebourne ha començat amb bon peu la seva singladura wagneriana, confiem que la continuï amb el mateix (o més) encert.

Xavier Cester
Avui