Cerca de notícies

Enquesta

Psicopatologia de l'amor

26/2/2006 |

 

Els recitals al Liceu són tot un món on caben les propostes més dissímils, dins d'una línia programàtica on sembla només interessar dur noms que no hi han cantat mai o mantenir el contacte amb cantants que ja han debutat però per als quals no hi ha òpera en cartera. Ian Bostridge i Barbara Frittoli lliguen amb la primera i segona opció, respectivament, però si el tenor anglès va ser el protagonista d'un extraordinari (en el sentit literal de fora del que és usual) liederabend, ni la bellesa vocal ni el bon gust del la soprano italiana, en un parèntesi de les funcions d'Idomeneo a Viena, van impedir que la seva actuació fos soporífera. Beethoven, Schubert (insípides les cançons amb textos italians) i Duparc van sonar amb la mateixa placidesa en la veu d'una cantant que només va allunyar el faristol i treure el nas de les partitures en les ovacionades àries de propina, Adriana Lecouvreur i, lògicament, Idomeneo. Un botí escàs.

El concert de Bostridge es va ubicar als antípodes, va ser un veritable treball global on posada en escena (rostre angoixat, mirada perduda, passejos amunt i avall), veu i fraseig formaven un tot indissoluble a través del qual el tenor es va submergir en la complexa psique de Schumann per copsar fins al darrer àtom el dolor del protagonista de Dichterliebe. Perquè ja des del començament quedava clar que aquest poeta enamorat estava irremeiablement condemnat. El treball de Bostridge fascina no per la seducció d'una veu no pas intrínsecament bella (és el típic tenor anglès blanquinós, mil cops sentit en passions i oratoris), sinó pel rigorós i aprofundit procés d'introspecció intel·lectual, per l'obsessiva recerca de tots els matisos ocults que permeten girar com un mitjó i donar significats nous a peces que fins llavors teníem assumides. No és un cant natural (sigui el que sigui això), fàcil i expansiu, és un cant pensat i repensat, polit fins a l'extenuació; no és un estil sentimental, sinó intensament cerebral i alhora tan esmolat que hi havia instants que l'espectador no podia sinó compartir el dolor del protagonista del cicle schumannià. Els dotze Kernerlieder de l'opus 35 es van moure per paràmetres similars, sense que la manca d'un fil conductor impedís la marcada caracterització de cada peça. És una forma d'interpretar el lied que no té por d'abastar els extrems més oposats, i per això pot generar rebuig (hi ha el perill de l'amanerament), però un cop acceptat el joc, els guanys són immensos. Esclar que, a diferència de Frittoli, Bostridge no va comptar amb un mer i servil acompanyant, sinó amb un Julius Drake, que, amb la seva pulsació infal·lible, formava part essencial del paisatge emocional pel qual transitava el tenor. De fet, la interpretació de Bostridge seria impensable sense la capacitat de Drake per donar ple sentit a cada intervenció, a cada postludi pianístic. Parafrasejant Wagner, va ser una vetllada de lied total.

Xavier Cester
Avui