Cerca de notícies

Enquesta

El pianista Alexei Volodin, nou valor de la música russa, debuta aquest vespre al Palau

8/3/2006 |

 

Alexei Volodin (Sant Petersburg, 1977) és un dels pianistes que han emergit amb més ímpetu els últims temps. Aquesta nit es presenta per primera vegada a Barcelona amb un recital al Palau (21.00 hores). Abordarà Quatre Impromptus de Schubert, la Polonaise-Fantasie, de Chopin, la Sonata núm. 32 de Beethoven i tres moviments de Petruska, de Stravinski.

No va ser el típic nen a qui van obligar a estudiar piano. "Jo era com qualsevol xaval de la meva edat i jugava a tot tipus de coses. Però un dia vaig sentir la crida de la música", va explicar Volodin en una entrevista telefònica. "No podria explicar què va passar. Va ser com una impressió molt gran que vaig rebre, és una cosa que no puc explicar amb paraules".

Fins llavors, la música havia estat present en la seva vida com en la de qualsevol. Escoltava de tot --clàssica, moderna, electrònica, pop, jazz--, sense tenir preferència per un estil concret. Però un dia es va sentir atret pel piano, instrument que va començar a aprendre amb 9 anys.

Avui, quatre lustres després, segueix impressionat amb la poderosa força de la música com a element transmissor de sentiments i d'idees. "Quan m'assec davant del piano intento no existir per imbuir-me de tota l'obra del compositor i comunicar-la amb la màxima fidelitat", va afirmar. I va afegir: "Molts pianistes volen ressaltar la seva individualitat, jo no. Evidentment, la teva personalitat hi és però no ha de ser protagonista. L'intèrpret s'ha de posar sempre al servei de la música".
Assaja una mitjana de cinc hores diàries, sigui a Moscou, on resideix, o en qualsevol altra part del món. "No és tan important la quantitat d'hores que un assaja sinó ser consistent", va dir aquest músic, que admira tant el mític Rakhmàninov com el pianista de jazz Keith Jarret.

Com tots els grans, quan surt a escena, s'oblida de la tècnica per viure cada nota. Només així, comenta, pot traspassar la barrera invisible entre escenari i públic i travessar el cor dels oients. "La tècnica no serveix de res si no sents el que interpretes i si no aconsegueixes emocionar i dir alguna cosa als que t'escolten".
El seu pròxim disc és un directe gravat a Munich que inclou l'última Sonata de Beethoven, la mateixa que tocarà al Palau.

Marta Cervera
El Periódico