Festival d'aniversari
16/4/2006 |
El 5 de novembre de 1955 reobria les seves portes, després de ser destruïda pels bombardejos aliats durant la Segona Guerra Mundial, l'Òpera de Viena, una de les sales emblemàtiques del Vell Continent. Cinquanta anys després, el teatre rememorava la fita amb una gala d'aquelles que apleguen una munió d'estrelles, ocasió captada per les càmeres i ara editada en un doble DVD per EuroArts. És de lamentar la migradesa informativa (enlloc s'indica que aquella simpàtica anciana al costat de l'entrada a l'escenari és Christa Ludwig, per exemple), però les compensacions musicals són nombroses: Plácido Domingo, Edita Gruberova, Bryn Terfel, Thomas Hampson (desafinant massa com a Don Giovanni), Agnes Baltsa, Violeta Urmana i Deborah Polaski són alguns dels noms que recorden els primers títols representats al reconstruït teatre. Ara, si hem de fer cas dels aplaudiments, l'estrella indiscutible duia batuta: Christian Thielemann. Tal com dirigeix els fragments de Rosenkavalier i Meistersinger, s'ho mereixia.
Un festival d'altre tipus és el que convoca William Christie amb Le Jardin des Voix. Aquest és el nom de l'acadèmia que Les Arts Florissants ha creat per a joves cantants i, alhora, el títol del disc que Virgin edita amb el fruit dels seus esforços: un florilegi de fragments d'obres barroques i clàssiques -de Purcell a Mozart, passant per Händel, Rameau i noms menys evidents com Rossi i Philidor-, defensat amb entrega per un grup d'intèrprets prometedors (alguns més que d'altres) entre els quals hi ha el contratenor català Xavier Sabata. Una carrera ja del tot consolidada és la de La Venexiana, el grup dirigit per Claudio Cavina, que continua per a Glossa el seu projecte Monteverdi amb el magne Vuitè llibre de madrigals, el volum que inclou perles com el Combattimento di Tancredi e Clorinda, el Ballo delle Ingrate i el Lamento della Ninfa: poesia i música fusionades de forma excelsa per un gran compositor i interpretades amb sensibilitat pel grup italià.
El salt que fem ara pot ser una mica brusc, tot i que sempre podem posar l'excusa de la llatinitat. Perquè arriba el torn de parlar de Sentimiento latino (Decca), el nou disc de Juan Diego Flórez. El tenor peruà deixa les floritures belcantistes per abordar cançons ben conegudes (La flor de la canela, Siboney, El día que me quieras) del seu continent. Si vam gaudir d'Alagna posant-se les sabates de Luis Mariano, ¿per què no aplaudir Flórez en aquesta tria que conté menys dosis de kitsch? Més seriosa es mostra Deborah Voigt, fidel també ella al seu país a All my Heart (EMI), una atractiva panoràmica per la cançó als Estats Units realitzada del bracet del pianista Brian Zeger. Més que en l'inclassificable Ives, la seva veu generosa es mostra més còmoda en autors de clara herència romàntica com Griffes i Amy Beach, poc coneguts en aquesta banda de l'Atlàntic.
Xavier Cester
Avui