Cerca de notícies

Enquesta

Sis suites per a dos violoncel·listes

14/5/2006 |

 

La presència de ballarins en aquest Orfeo no és tan absurda com sembla si recordem que un dels fonaments de la música barroca és la dansa. Un exemple, sublimat fins a l'excelsitud, el tenim, poc més d'un segle més tard, en les suites per a violoncel de Bach. Aquesta era una de les propostes més atractives del Festival de Música Antiga, amb dos destacats intèrprets francesos del gremi historicista. Ophélie Gaillard va haver de fer mudança, de la Sala Polivalent a la Simfònica (ben inhòspita per a aquest repertori), a causa de les poques entrades venudes de la sessió percussiva prevista a la Sala Gran, mentre algun despistat encara s'atansava a l'Auditori pensant que hi actuava Lorin Maazel. Fina i segura, Gaillard es va passejar per les suites senars amb elegància i bones maneres, és a dir, amb notable ensopiment expressiu: definir la Tercera d'himne a la vida va estar bé si es tractava d'una vida sense emocions.

El fort contrast amb Bruno Cocset es palesava ja només en l'actitud a l'escenari: si Gaillard ara i adés passejava la mirada per la sala, Cocset no treia els ulls de l'instrument -dels instruments, de fet, ja que en va emprar tres, un d'ells de cinc cordes per a la suite en re major, si bé, com ja és un vici del Festival, el programa de mà és ben ronyós amb la informació-, envoltat de la tenebra en què es va convertir la Sala Polivalent. Amb un so més rugós, el compromís amb les partitures de Bach va ser més intens i, alhora, més arriscat. Amb un discurs convuls, energètic, tens sovint, Cocset marcava la pauta de cada suite a partir dels respectius preludis (davant la neutralitat de Gaillard), si bé les impureses tècniques i l'error de concentració que el va obligar a reprendre el preludi de la sisena evidenciaven un estat de forma no òptim. En tot cas, entre la placidesa àtona de Gaillard i la imperfecta obsessió de Cocset, ens quedem amb la segona.

Avui