Cerca de notícies

Enquesta

Händel, el titellaire

15/5/2006 |

 

L'artista alemany Achim Freyer presenta a partir d'avui al Liceu la seva personal visió de l'òpera 'Ariodante', on els personatges es transformen en grans titelles.

El cavaller Ariodante, la seva estimada, la princesa Ginevra, el malvat Polinesso, duc d'Albany, el rei d'Escòcia. Tots aquests personatges de l'òpera Ariodante, de Händel, trepitgen per primer cop a partir d'avui l'escenari del Gran Teatre del Liceu. Ho fan, això sí, convertits en grans titelles, gentilesa del pintor i director teatral Achim Freyer (Berlín, 1934), una de les personalitats més originals de l'escena europea de les darreres dècades.

Aquest deixeble de Bertolt Brecht ha basculat sempre entre la pintura i el teatre, tot i que defensa aferrissadament la separació entre els dos àmbits. "La disciplina del pintor és diferent a la del teatre. Ja fa 50 anys que treballo així", enyorant un àmbit quan treballa en l'altre.

En aquest Ariodante estrenat a Frankfurt el 2004 Freyer s'ha centrat en "la fesonomia del rostre" a partir d'una música "que genera figures amb una gran introspecció". En lloc d'ampliar els caps amb màscares, Freyer ha "disminuït els cossos, perquè rostres i mans tinguin més presència i l'espectador els enfoqui millor".

L'artista alemany juga, per tant, amb una il·lusió òptica semblant a la del teatre de titelles. "Quan s'acaba l'obra sempre quedes decebut al veure com són de petits". En tot cas, la diferència de dimensions entre els teatres de Frankfurt i el de Barcelona ha fet que la versió actual sigui com "una nova posada en escena. Moltes coses s'han hagut de canviar. Hauria estat més fàcil si l'espai fos tancat o l'escenografia realista. Aquí tot és tan abstracte que cada color, cada ambient, explica una situació determinada".

Freyer va presentar l'òpera envoltat del seu equip: Friederike Rinne-Wolf com a codirectora, Claudia Doderer com a coescenògrafa, que va lloar Freyer com a "gran mestre de l'abstracció i la poesia a l'escenari" i Amanda Freyer, la seva filla, com a dissenyadora de vestuari. El creador berlinès va insistir que la seva intenció és "explicar una història amb tota la precisió i senzillesa que puguem. La narració no l'estableix només el cant, també la gestualitat, l'espai entre les figures o la llum, que accentua els estats psíquics".

El temps dels sentiments
En diverses ocasions Freyer va emfasitzar el paper de la música i els cantants: "Hi ha col·legues que prefereixen que cantin d'esquena a l'espectador o tombats. Jo espero que els cantants mostrin sempre el seu rostre, la seva mirada".

Per la seva banda, Rinne-Wolf va subratllar el rol del tempo en una obra que té àries força llargues: "És molt important donar espai als sentiments, no omplir-los d'accions, concentrar 11 minuts d'ària en un sol segon. Per això tota la posada en escena té un ritme particular, molt diferent a l'actual, on tot va molt de pressa". Amb humor, Freyer comentava com al sortir a la Rambla després d'un assaig, "semblava com si tot Barcelona se'ns tirés a sobre".

Estrenada el 1735, Ariodante és la segona de les tres òperes de Händel basades en l'Orlando furioso d'Ariosto. Amb direcció musical de Harry Bicket, el Liceu comptarà fins al 28 de maig amb dos repartiments integrats, entre altres, per les mezzos Vesselina Kassarova i Sílvia Tro com a Ariodante, les sopranos Ofèlia Sala i Marie Arnet com a Ginevra, les mezzos Sara Mingardo i Sonia Prina com a Polinesso, i les sopranos Elena de la Merced i Lisa Saffer com a Dalinda.

Xavier Cester
Avui