Cerca de notícies

Enquesta

Lluís Pasqual: Als cantants d'òpera no els demano que sàpiguen actuar

6/8/2003 |

 

Després d'uns anys d'absència, Lluís Pasqual torna a l'òpera amb 'Le comte Ory', al Festival Rossini de Pesaro. En conversa telefònica des de la ciutat italiana, el director català explica les seves experiències en el món de la lírica.

X.C. El seu darrer muntatge operístic va ser el 1997, un 'Boris Godunov' a Frankfurt. Per què ha trigat tant de temps a dirigir una altra òpera?
Ll.P. Això va a tongades. L'òpera m'agrada des de sempre, però com que no és la meva primera feina, tinc la sort de poder-la fer on i com vull i de poder triar els projectes.
X.C. El pròxim dia 10 estrena al Teatre Rossini de Pesaro una nova producció de 'Le comte Ory'. ¿Com va sorgir la proposta de posar en escena aquest títol rossinià?
Ll.P. Quan vaig fer Il turco in Italia, Alberto Zedda, director de l'Accademia Rossiniana, n'era el director musical i des de llavors cada any em convida al Festival de Pesaro. Però quan ets director d'un teatre, és difícil poder trobar un forat a l'agenda. Ara, per sort, no en dirigeixo cap.
X.C. I per què 'Le comte Ory'?
Ll.P. De Rossini m'agrada tot, però sobretot el més còmic, no pas el buffo, sinó el més ambigu i lluminós, amb música seriosa, tot i que les situacions són divertides.
X.C. A més de ser el director d'escena, també és el responsable de decorats, vestuari i il·luminació. Com ha enfocat el muntatge?
Ll.P. Tot parteix d'una idea. El que fa Rossini és agafar bona part de la música d'Il viaggio a Reims per fer un joc de societat com el que es feia al teatre francès de la seva època. El que he fet és un joc de rol, amb tot un grup de gent reunida en un saló que juga a fer Le comte Ory. Tots es diverteixen amb aquest argument una mica picant, però amb l'actitud petitburgesa d'aturar-se abans d'arribar al final de les coses. En el muntatge, el paper de les disfresses és important, ja que en l'obra també ho és: el comte Ory es disfressa de frare en el primer acte i després de monja per poder entrar al castell, és com la versió francesa del comte Arnau. Ni el llibret ni els personatges són gaire consistents, tot plegat és una excusa per a la música de Rossini.
X.C. ¿Com ha anat el treball amb Jesús López Cobos, director musical del muntatge?
Ll.P. Hi ha dos tipus de directors, els que vénen als assajos i els que no. Amb López Cobos he tingut la sort de treballar-hi des del primer dia. Això, a més, et permet tenir una mirada des de fora. L'avantatge de Pesaro és que des del començament assages al teatre amb els decorats i els cantants. Tot és molt artesanal, de fet, un dels llocs on més m'agrada fer òpera és a Itàlia, ho porten a la sang.
X.C. Stefania Bonfadelli, Marie-Ange Todorovitch, Alastair Miles i Bruno Praticò són els integrants d'un repartiment que protagonitza Juan Diego Flórez, una de les noves estrelles del cant. És difícil treballar amb divos?
Ll.P. Vaig dirigir la meva primera òpera amb 24 anys, amb Plácido Domingo de protagonista, això et fa passar totes les pors de cop. Com més bona és la gent, més tenen per donar. Als cantants d'òpera no els demano que sàpiguen interpretar, prefereixo que interpretin a través de la música, de la veu, i Flórez té una veu extraordinària.
X.C. Al Liceu només ha dirigit 'Falstaff', el 1983, i 'Samson et Dalila', el 1985. La temporada que ve hi torna amb una nova producció de 'Peter Grimes'.
Ll.P. És un altre cas de complicacions al calendari. En el món de l'òpera tres anys abans ja has de decidir el color de la sabata de la soprano. L'obra de Britten és totalment oposada a la de Rossini, és una tragèdia molt dura.
X.C. Com prepara una producció operística?
Ll.P. M'agrada arribar amb tot molt planificat per poder canviar-ho després, ja que en el primer mes d'assajos totes les preguntes van cap a tu. No em paguen només per fer assajos, sinó també per pensar. El meu sistema és com la cuina de mercat, vaig variant segons el cantant, la seva manera de fer... Primer llegeixo el llibret, i després escolto la música, la necessito per donar-li els colors, el sentiment.

Xavier Cester
Avui