Cerca de notícies

Enquesta

Visca el piano

26/10/2006 |

 

Tens el mèrit d'esgotar-me, Carles Santos. De gust, naturalment. Passejar per l'exposició que està a punt d'acabar-se a la Fundació Miró és una marató de boques obertes, celles arrufades i llavis mossegats. És públic i notori que tens el cul pelat de seure al banc i teclejar; ara bé, aquest desplegament de creació, de dècades senceres barrinant, ben aplegat en una sola mostra, talla la respiració fins a la punta de l'alè. Qui deia que els nostres temps havien acabat amb la promiscuïtat artística? Pintor, showman, escriptor, escenògraf, cineasta... ¿Hi ha alguna plàstica que no se't plegui al davant? Has actuat per tot arreu, des de la Rambla fins als escenaris de mig món. El teu ull inquiet i els teus cabells centrifugats, sempre tramuntanats, han visitat des dels estadis olímpics fins als teatres, passant per les suites de la presó Model. Per cert, diguem-ho tot: en aquest darrer cas com a intern, que ja té el seu mèrit. Devien ser impagables les teves dissertacions sobre Pau Casals i El cant dels ocells als companys detinguts. Mira, Carles, tu ets l'estendard d'aquella consigna ecumènica que diu que venim de Vinaròs però que volem anar a tot arreu. Que estem enamorats de la sagrada Tecla, i ens agrada tocar-la, però que també ens agrada tocar una mica de tot. Visca el piano, doncs, i visca aquest santoral multisacríleg que ha estat la teva vida, ara exhibit sense cap pudor. Si vols, ens pots esgotar fins al final.

Alfred Bosch
Avui