Cerca de notícies

Enquesta

Per fi, òpera

27/10/2006 |

 

El Palau de les Arts de València obre la seva primera temporada lírica amb un 'Fidelio' dirigit per Mehta.

Ara va de debò. Poc més d'un any després d'obrir portes per tornar-les a tancar, el Palau de les Arts de València ha inaugurat la seva primera temporada d'òpera amb Fidelio. Ni de bon tros tot està acabat en l'edifici de Santiago Calatrava, com una simple ullada a l'exterior i a l'interior del coliseu confirma. Tot i això, una munió d'autoritats, encapçalades per la reina Sofia, i alguns dels afortunats que van aconseguir un dels set mil abonaments que van volar en un tres i no res van ovacionar l'obra de Beethoven que per fi posa en marxa un projecte admirable i preocupant alhora.

L'admiració ve per una programació, en termes generals, ambiciosa i potent que permet a València acomplir el desig de tenir una temporada d'òpera de nivell. La preocupació deriva del temor que el Palau sigui un mer contenidor de cultura d'aparador pagada a cop de talonari: la sostenibilitat futura d'un teatre recolzat per una generosíssima pluja de milions de la Generalitat Valenciana genera dubtes. En aquest sentit, l'absència de la ministra de Cultura va ser significativa: no debades l'aportació de l'executiu central és força minsa.

Més enllà de la seva vàlua innegable, el fitxatge de Zubin Mehta i Lorin Maazel (absent en la primera nit d'òpera del teatre del qual és titular) són exemples d'aquesta cultura d'aparador. Massa sovint, Mehta és el perfecte exemple de la rutina de luxe, i Fidelio no va ser l'excepció: moments preciosos dins d'una concepció blana i anèmica de dramatisme. La flamant Orquestra de la Comunitat Valenciana va superar amb bona nota el seu bateig de foc líric, només el solatge del temps li donarà la personalitat que ara li manca. Cobrant molt menys que els seus col·legues de fossat, el Cor de la Generalitat va lluir de nou la seva contrastada qualitat.

El repartiment estava ple de pesos pesants com Waltraud Meier, una Leonore no en la millor de les formes (Beethoven no ho posa fàcil) però d'enèrgica convicció dramàtica, al contrari de Florestan, un Peter Seiffert de cant saníssim que no acabava de traduir l'angoixa del personatge. Tot i el fàcil joc de paraules, Matti Salminen (Rocco) segueix sent una roca canora, mentre que el seu compatriota Juha Uusitalo va ser un Pizarro sense verí, i la fresca Marzelline d'Ildikó Raimondi i l'impecable Jaquino de Rainer Trost van fer molt bona parella.

La decepció més gran va ser el nou muntatge de Pier Alli. Només una visió provinciana pot fer passar l'ús i abús de les projeccions al segon acte amb finalitats només decoratives com el súmmum de la modernitat. El més greu, tanmateix, va ser una direcció convencional en el sentit més polsós del terme. Va ser gràcies al vessant musical que vam tenir un Fidelio de gran dignitat, ja que no un veritable esdeveniment artístic.

Xavier Cester
Avui