Cerca de notícies

Enquesta

Ars comparandi

29/10/2006 |

 

Podem titllar-ho de casualitat. Per desgràcia, és un cas més de la manca de coordinació de les nostres institucions musicals públiques. El mateix dia i gairebé a la mateixa hora l'Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida pel seu titular, Sebastian Weigle, i l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, sota la batuta del seu nou director musical, Eiji Oue, programaven, al teatre de les Rambles i l'Auditori respectivament, la Cinquena simfonia de Mahler. Si fóssim uns cínics, aplaudiríem la coincidència com a mostra de la bona salut i riquesa (!) de la nostra vida musical, que permet el sa joc de les comparacions entre les dues grans orquestres del país. Com que no som cínics, només indicarem que això no és la capital d'Anglaterra i la comparació, amb tots els respectes, no es produïa entre la Simfònica de Londres i la Philarmonia. Si encara fóssim més cínics, celebraríem una setmana musical en la qual, si hi sumem la Novena dirigida per Daniel Barenboim, se'ns va donar l'oportunitat d'aprofundir en l'univers creatiu de Mahler, gràcies a la perspicàcia dels nostres programadors. L'absurd de tal afirmació és tan gros que no cal ni subratllar-lo.

Ja que a bodes ens conviden, comparem. Ni l'OBC ni l'orquestra del Liceu juguen en la mateixa Lliga que la Staatskapelle de Berlín, ni Weigle ni Oue estan en la mateixa Divisió que Barenboim, ni les dues Cinquenes van tenir la força colpidora d'una Novena, malgrat tot, només reeixida al cent per cent en un final que va posar la pell de gallina fins que l'imbècil de torn que no vol gaudir ni deixa gaudir dels segons de silenci imprescindibles després d'una obra semblant va emetre el "Bravo!" més desgraciat del que duem de temporada. Menys això darrer, tot plegat entra en el camp del que era previsible.

Si ens centrem en el concert liceista, no hi ha dubte que hi ha hagut una progressió significativa des d'un desangelat Das Lied von der Erde anterior. Weigle es va moure al podi gairebé tant com Oue, però si el nipó ho feia sobretot per incrementar la càrrega emotiva de la seva versió, l'esforç del teutó era per tirar del carro i quadrar l'invent, amb la qual cosa, i perdó per la redundància, la lectura va ser més aviat quadriculada i freda. Per descomptat, la comparació és injusta des del moment que l'OBC està molt més avesada a aquest repertori, però el so del conjunt liceista va ser massa sec, amb un metall vulgar i uns violins aspres. Hi va haver moments apreciables, com una marxa fúnebre de serena noblesa, i l'Adagietto en mans de Weigle no va caure en la caricatura d'Oue, amb una corda que va sostenir un temps no tan allargassat (és fascinant comprovar com aquest popular passatge s'ha anat alentint de manera extraordinària al llarg del segle XX). Una versió digna, doncs, a la qual les comparacions no li fan cap favor.

Xavier Cester
Avui