Cerca de notícies

Enquesta

Kenneth Branagh: "M'agrada deixar la meva empremta en tot el que faig"

3/11/2006 |

 

Kenneth Branagh trasllada al cinema 'La flauta màgica', en una versió lluminosa i entenedora de l'òpera de Mozart, que Stephen Fry ha adaptat a l'anglès.

Convertit en alguna cosa més que en el Laurence Olivier contemporani, l'actor i director irlandès ha canviat Shakespeare per Mozart en el seu primer contacte amb l'òpera. Tanmateix, l'empremta de Kenneth Branagh es deixa notar en aquesta versió per a tots els públics de La flauta màgica, el llibret de la qual ha estat adaptat a l'anglès pel polifacètic Stephen Fry. Acollida amb tebiesa a la darrera Mostra de Venècia (on va ser titllada d'òpera amb crispetes), la pel·lícula inaugura demà el Festival de Cine de Sevilla que, a hores d'ara, ja s'ha convertit en un mirador ineludible de la cinematografia europea.

¿La seva versió de 'La flauta màgica' es pot llegir en la mateixa clau que 'Amadeus', de Milos Forman?
Tot i ser diferents, les dues comparteixen l'esperit de voler popularitzar l'òpera, un gènere en el qual sóc un nouvingut. Jo vaig créixer amb la música pop i fins no fa gaire l'òpera m'era aliena. Per contra, Stephen Fry n'és un gran coneixedor. Que ell fes l'adaptació del llibret era del tot lògic. Val a dir que aquest és un encàrrec de la Fundació Peter Moores, que vol treure l'òpera dels grans coliseus, i... suposo que per això em van cridar a mi.

¿Que s'hagi traduït de l'alemany a l'anglès respon també a la voluntat de popularitzar una òpera ja popular de per si?
Exacte! Cal recordar que Mozart va escriure La flauta màgica en alemany i no en italià, com majoritàriament s'escrivien les òperes a l'època. A més, l'anglès és avui en dia la llengua del cinema.

En canvi, en lloc d'actors, ¿els protagonistes són cantants de debò?
Una de les meves obsessions era la versemblança. Que tot fos el més orgànic possible i, honestament, crec que la tria de joves figures del bel canto és un encert.
La versió d'Ingmar Bergman de 'La flauta màgica' s'iniciava amb el públic entrant al teatre, mentre que la seva comença amb un pla seqüència que parteix d'una trinxera per enlairar-se fins al cel i baixar de nou a la línia del front.
Ho veia claríssim. De fet, m'ho marcava la música. Crec que el so i la imatge estan perfectament sincronitzats i, en aquest cas, jo només hi havia d'aplicar la tecnologia per fer-ho possible.

Per què l'ha ambientada a la Primera Guerra Mundial?
Tant és on se situï! Tant Shakespeare com Mozart s'han representat a llocs com la Lluna, la platja, el circ... L'important és que, durant la Gran Guerra, encara es vivia la idea de conflicte total, una sensació que m'anava com l'anell al dit per expressar la dualitat entre la guerra i la pau. M'encanta deixar la meva empremta en tot el que faig i, aquest cop, volia fer un cant per la pau. Per rematar-ho, els espais bèl·lics permetien escapar-se de la tradició de conte de fades que normalment embolcalla La flauta màgica. Per exemple, no em va costar gens imaginar-me la Reina de la Nit al camp de batalla. Posar distància temporal sempre és provocatiu i fa el missatge entenedor. És una operació que ja havia provat en traspassar Shakespeare al cinema.

Què costa més de dur a la pantalla, Shakespeare o l'òpera?
Segurament, Shakespeare me'l conec una miqueta més, però la música de La flauta màgica marca l'estil de filmar-la. Cada generació ha d'interpretar a la seva manera els clàssics, que a mi em sedueixen per la seva capacitat com a pont de diàleg.

Marta Monedero
Avui