Cerca de notícies

Enquesta

Desitjos mortals

5/11/2006 |

 

Fins a quins extrems pot arribar la força del desig, sobretot si no és satisfet? A la mort? Salome anhela els llavis de Jochanaan, desitja que la miri i, frustrada pel rebuig del Baptista, fa que li tallin el cap. Només així pot la filla d'Herodies fer realitat el seu desig. 101 anys després de la seva estrena, Salome continua sent una de les òperes més inquietants del repertori. L'obra de Strauss ha obert la temporada de l'Òpera Estatal de Baviera i ha servit a més com a presentació del nou Generalmusikdirektor del teatre de Munic, Kent Nagano. Però no ho ha fet pas sola, Nagano va encarregar a Wolfgang Rihm, un dels compositors alemanys més rellevants del moment, una òpera curta que pogués servir de pròleg a Salome, i el resultat és un fascinant programa doble que mira al passat i al present i que va suposar un triomf notable per al director nord-americà.

La batuta analítica de Nagano (més que la recent Quarta de Bruckner, el cronista recorda encara més un Das Lied von der Erde a l'escalpel) va servir colors crus, ben lluny dels perfums orientals que s'estilen, emfasitzant la modernitat de la partitura straussiana i recreant-se en el món cruel i putrefacte que evoca l'obra, al preu de restar-li una sensualitat que també hi ha de ser. Una opció discutible però coherent, executada de forma mil·limètrica per una orquestra superlativa. Al costat de Nagano, la gran triomfadora va ser Angela Denoke abordant per primer cop el paper de Salome. La seva veu no és dramàtica ni té la trompeteria necessària per superar els grans esclats orquestrals, però la soprano alemanya és prou intel·ligent per no lliurar una batalla que sap perduda i opta abans per integrar-se en el magma sonor i centrar-se en un fraseig polit fins al detall més infinitesimal. A l'hora de la veritat, la fragilitat del timbre incrementava l'atractiu de la visió de Denoke sobre Salome: una pantera de moviments àgils -per als curiosos, a la Dansa dels set vels va acabar igual de desvestida que al Wozzeck al Liceu- i feminitat exacerbada que no s'atura davant res ni ningú fins a aconseguir el que vol.

Qui sap, potser la fragilitat vocal de Denoke ajuda que l'espectador simpatitzi més amb Salome que amb aquest il·luminat de Jochanaan que no li fa ni cas. Alan Titus va aportar tota la contundència tonant (malgrat que la seva armadura vocal presenta ja alguna esquerda) d'un profeta bíblic, no tant el seu vessant més evocador. Xiulat a Bayreuth com a Siegfried, Wolfgang Schmidt demostra que Herodes guanya en entitat quan no és abordat pel típic tenor de caràcter, si bé això va suposar que la correcta Herodies d'Iris Vermillion quedés en un segon pla. Si trobar un Narraboth càlid com Nikolai Schukoff va ser una agradable sorpresa, gaudir de l'impecable equip de comprimaris de Munic no va ser una sorpresa, però sí una experiència agradable.

Xavier Cester
Avui