Cerca de notícies

Enquesta

El so pervers

19/11/2006 |

 

La convulsió extrema que a tots els nivells va viure Europa en el pas del segle XIX al XX va generar un seguit d'òperes que reflecteixen l'agitació i la incertesa del moment. És una de les èpoques més fascinants de la història de la música, tot i que el nostre coneixement encara està esbiaixat per l'oblit en què molts compositors van caure, primer per culpa del nazisme, després pel pensament avantguardísticament correcte. El Teatro de la Maestranza de Sevilla ha aconseguit un èxit notable amb la primera representació a tot l'Estat d'una òpera de Franz Schreker, un d'aquells degenerats que ara tornen per quedar-se. Les funcions de Der ferne Klang van coincidir amb la visita del cronista a l'Àtrium de Viladecans, una de les cites de la gira de La Bohème de Puccini amb què els Amics de l'Òpera de Sabadell han encetat les celebracions del seu 25è aniversari.

Més enllà de les coincidències i diferències entre l'obra de l'austríac (estrenada el 1912) i la de l'italià (del 1896), el que queda clar és que allà on Puccini mostra una habilitat gairebé demoníaca en pitjar en el moment just els ressorts emocionals perquè l'espectador es fongui de forma irremissible, Schreker prefereix un flux continu de sonoritats sumptuoses, o, si es vol, una ejaculació perpètua, que deixa l'espectador tan admirat com esgotat.

La Maestranza compta amb un director artístic i musical, Pedro Halffter, que es troba com peix a l'aigua en aquest món opulent que va controlar amb mà mestra, i també té a la seva disposició un conjunt com la Reial Orquestra Simfònica de Sevilla, capaç de navegar amb brillantor per la cabalosa partitura de Schreker. La puntual manca de voltatge de la batuta de Halffter i la curiosa acústica del teatre sevillà, que resta cos al so orquestral, no van afectar la validesa d'una iniciativa digna de tota lloança.

L'obra necessita veus de tremp capaces de superar la muralla orquestral i solcar línies melòdiques no sempre agraïdes. Astrid Weber (Grete) ho va donar tot a nivell dramàtic, però la veu no és particularment atractiva i el centre i el greu no tenen prou consistència. Més ben parat va quedar Robert Künzli, un Fritz que va anar en crescendo fins a un últim acte de notable impacte emocional.

Pel que fa a La Bohème, hi va haver dues puntes destacades: el Rodolfo d'Albert Montserrat, que, un cop superats un sons massa nasals, va anar de menys a més fins a lluir tot l'esclat del seu instrument; i el Marcello impecable de Carles Daza, molt més ja que una simple promesa gràcies a una veu de gran atractiu líric i un fraseig escrupolós. De fet, el grup de bohemis, amb el Schaunard robaescenes de Manel Esteve i el sobri Colline de Josep Pieres, va mostrar una compenetració ideal mentre que les dues protagonistes femenines quedaven en un segon pla: la Mimì un punt freda de Miki Mori i la veu crispada de la Musetta de Montserrat Martí.

Xavier Cester
Avui