Cerca de notícies

Enquesta

De tot una mica

27/11/2006 |

 

Celebrar la pròpia història no és pas res dolent si es fa amb sentit i sensibilitat. Jean-Luc Choplin ha volgut obrir el seu mandat al capdavant del Théâtre du Châtelet recuperant un dels grans èxits del coliseu parisenc, Le Chanteur de Mexico, opereta de Francis Lopez estrenada el 1951 per a la glòria de Luis Mariano. Si es considera que aquest títol és un monument a l'horterada (o al kitsch, per dir-ho fi), val la pena ressuscitar-lo? I si la resposta és afirmativa, cal una mirada postmoderna, distanciada, irònica? Hem perdut per sempre la innocència d'explicar les coses tal com ragen, sense alambinaments? A l'hora de la veritat, si jutgem per les fotos del programa, l'espectacle d'Emilio Sagi no és ni la meitat de luxós que l'original, amb els seus 200 extres (!), no fa gaire gràcia i, a sobre, en les apoteosis de final d'acte recorda una revista amb ínfules.

Quedava la música enganxosa de Lopez, més ben dirigida del que es mereix per Fayçal Karoui (corda a punt de provocar un atac de sucre, metalls contundents). La gran revelació va ser Ismael Jordi posant-se en la pell de Mariano i els seus falsets amb un fervor incansable. En canvi, aquest cronista va trobar Rossy de Palma insuportable. La seva presència segurament es devia a l'objectiu de la proposta de fer una doble picada d'ullet al públic, apel·lant a la nostàlgia dels més veterans que taral·lejaven totes les cançons i a la devoció a la cultura trash de certs postmoderns que picaven de mans excitats. Esclar que tot té els seus límits: quan es convidava des de l'escena a cantar el mític Mexico (moment en què el cronista no sabia si riure o fugir), ningú se sabia la lletra més enllà del famós refilet.

Un altre defecte dels temps que corren és el bonisme multicultural que evoca la convivència en uns suposats Paradisos perduts. Aquest era el títol de la nova proposta de Jordi Savall al Tinell, una mirada a la vida i època de Cristòfol Colom que no va oblidar cristians, jueus, musulmans ni indígenes americans. Les habilitats poliglotes de Manuel Forcano (català, castellà, àrab, llatí, arameu i nàuhatl!) no amagaven una estructura massa difusa o, dit d'una altra manera, massa xerrera per embolcallar un programa atractiu il·luminat pels talents d'Hespèrion XXI i la Capella Reial de Catalunya. Per a fusió de text i música, millor una proposta amb menys pretensions, la Shakespeare's Night que va inaugurar amb un munt de polítics atrapats a l'ascensor la nova vida de la Sala Muntaner. Deixant de banda uns vídeos sobrers, la proposta de Ferran Madico va crear un ritme precís que va permetre a una magnífica Mercè Sampietro donar potents flaixos d'intensitat. Un altre signe depriment dels temps: l'eixerida corresponsal cultural de TV3 va creure que no pagava la pena citar els noms dels magnífics pianista i soprano que van coprotagonitzar la sessió. Iain Burnside i Ailish Tynan no mereixien l'anonimat.

Xavier Cester
Avui