Cerca de notícies

Enquesta

Cantata i fuga

17/12/2006 |

 

Cal veure-ho per creure-ho. Mentre el cronista intentava pair l'excés d'estàtues i daurats de la flamant Aida que ha inaugurat la temporada de la Scala de Milà, va succeir un fet d'aquells que durant anys podrà explicar dient: "Jo hi era". Parlem de la segona funció de l'òpera de Verdi, la primera d'abonament, després de la prima luxosa de sant Ambrosi, on el Radamès de Roberto Alagna ja va tenir algun problema. El tenor francès va cantar un Celeste Aida no pas gloriós, escàs de lirisme, però amb el si bemoll final a lloc tot i que massa estentori. A algú se li va acudir, ai las!, cridar bravo, i ja tenim la reacció immediata d'un altre petit sector, escalfat per declaracions del cantant després de l'estrena, que l'escridassa. Res fora mida, però el divo creu que ja n'hi ha prou i fot el camp de l'escenari mentre Amneris se li adreça. Uns segons d'incertesa, i apareix d'entre caixes un senyor vestit de negre que li dóna la rèplica. El conat de tumult s'intensifica ("vergogna Alagna!"), però la funció continua i després del primer entreacte, el capo de la Scala, Stéphane Lissner, agraeix la intervenció salvífica d'Antonello Palombi, protagonista del segon cast.

Tot plegat fa una mica de pudor, ja que no haurien tingut un Radamès a la recambra si Alagna no hagués avisat que a la mínima bronca marxava a la francesa, la qual cosa, per altra banda, diu molt poc de la seva professionalitat. Per a més inri, fa poc en una entrevista a Catalunya Música amb Jaume Radigales el tenor deia que el públic sempre té raó. Alagna ho té ara cru amb el de la Scala.

Els que sí que van mostrar la seva professionalitat van ser els companys d'Alagna i Riccardo Chailly, director musical d'una funció que va continuar amb normalitat, sobretot un cop Palombi va poder vestir-se de general egipci en el segon acte. Donades les circumstàncies, no ens estendrem gaire a analitzar la seva meritòria prestació, servida per una veu vibrant i baritonal, tot i que només amb ocasional refinament expressiu. La primera Aida de Violeta Urmana va deixar constància de la seva veu imponent, homogènia en tota la tessitura i amb capacitat per apianar gairebé tots els aguts (excepte el do del tercer acte). Inatacable com a cantant, a la soprano lituana li va faltar vulnerabilitat, tendresa, un retrat més punyent de l'esqueixament emocional de la princesa etíop. Ildiko Komlosi va ser una Amneris sense els registres trencats d'altres intèrprets del rol, que va aprofitar amb escreix la gran escena del quart acte per convertir-se en una de les intèrprets més aclamades. Aquí, però acaben les bones notícies vocals, perquè l'Amonasre de Carlo Guelfi va ser d'una ensopida solidesa, mentre que els dos baixos de torn, Marco Spotti (Rei) i Giorgio Giuseppini (Ramfis), eren d'una mediocritat indigna del que se suposa ha de ser un temple operístic com la Scala.

Xavier Cester
Avui