Cerca de notícies

Enquesta

Enfarfegament visual, buidor dramàtica

17/12/2006 |

 

Una raó de la fugida d'Alagna pot ser la gelosia per les aclamacions i l'atenció mediàtica que ha rebut Franco Zeffirelli, el qual acaba de publicar a Itàlia -¿per coincidència?- la seva autobiografia. En el molt discutible editorial del número de desembre d'Ópera actual s'hi posa com a exemple el veterà director italià, que tornava a la Scala després de barallar-se amb Riccardo Muti. Potser per això el va convidar Lissner, perquè aquesta Aida no lliga gaire amb la seva trajectòria. ¿De veritat creu en aquest tipus d'espectacles, o les motivacions són simplement produir sense embuts un crowd pleaser? Ah, i que no ens vinguin amb la típica dicotomia entre muntatges respectuosos o produccions modernes. Visualment, la proposta de Zeffirelli va ser excessiva, enfarfegant, recarregada, hortera, amb detalls risibles (les quatre figures voladores!) i provincians (apujar el teló per gaudir del quadre plàstic del final) i un malaltís horror vacui que va culminar amb una escena triomfal en què no hi havia ni un centímetre cúbic d'escenari lliure.

Admetent que aquesta estètica té els seus seguidors, el que és menys acceptable és que en el pla dramàtic Zeffirelli no tingui també horror vacui. Perquè com a drama, encara que sigui en el seu primer nivell de significat, aquesta Aida no va existir, a menys que s'entengui per drama el fet que els cantants ara aixequin un braç, ara tots dos, i amb prou feines mirin l'interlocutor.

Si hi va haver vida va ser gràcies a l'energia desplegada per Riccardo Chailly, un dels damnificats de l'era Muti. Cada nota, cada accent van ser vitals en una lectura que no va tenir por d'abraçar des del terrabastall més eixordador a la delicadesa més subtil, de la violència al murmuri, servits per una orquestra i cor als quals el terme excepcional els queda curt. Aquí sí que la Scala continua fent honor a la seva llegenda.

Xavier Cester
Avui