Cerca de notícies

Enquesta

Les orquestres s'ho fan soles

5/1/2003 |

 

Diverses formacions simfòniques opten per l'autoedició dels seus discos davant la crisi dels grans segells discogràfics.

Davant la crisi dels grans segells discogràfics, algunes de les millors orquestres del món han decidit tirar pel dret perquè el seu treball no quedi amagat. La creació de segells propis ha estat la resposta.

"No descartem en absolut la idea de crear un segell propi", comenta
Joan Ollé, director
general de l'OBC

La crisi dels darrers anys ha afectat força el món de la música clàssica i moltes orquestres han vist com la seva presència als estudis de gravació disminuïa significativament. Com fer possible que el seu treball arribés al públic d'arreu del món? Fàcil: editar-se elles mateixes els discos.
La Simfònica de Londres ha estat l'exemple a seguir. El 2000 el conjunt va crear LSO Live, un segell que grava en directe els concerts de l'orquestra a la seva seu del Barbican Centre. L'abaratiment de la tecnologia va afavorir aquest pas, així com l'arribada a nous acords amb els intèrprets. Ni els solistes, ni els membres de l'orquestra, ni els directors reben cap catxet extra fora del del concert, i només reben royalties quan el disc cobreix despeses.


Història d'un èxit
LSO Live és la història d'un èxit, tant financer com artístic. D'una banda, el preu econòmic dels discos ha permès l'acceptació per part de l'aficionat d'aquest nou segell que deixa testimoni directe d'una de les millors orquestres del món. Per la seva banda, l'orquestra ha pogut enregistrar alguns projectes que, en el marc deprimit de l'actual món del disc, haurien estat inviables. Per exemple, l'extraordinari cicle Berlioz (amb Les troyens, La damnation de Faust i Béatrice et Benedict al capdavant) o les simfonies d'Elgar, tot sota la direcció del seu titular, Sir Colin Davis.
La Simfònica de San Francisco va seguir l'exemple, i el febrer del 2002 va aparèixer la primera novetat de SFS Media, un altre segell de gravacions en viu. Els músics, en aquest cas, reben un vint per cent menys de la tarifa habitual per sessió de gravació de les orquestres nord-americanes, però recuperen aquesta quantitat si la producció d'un CD supera les 10.000 còpies previstes.
El segell va néixer amb la idea de produir un cicle de les simfonies de Mahler dirigides pel titular del conjunt, Michael Tilson Thomas. La primera entrega, la Sisena, té, a més, una càrrega extra d'emotivitat, ja que aquesta partitura, amb el sobrenom de Tràgica, va ser enregistrada pocs dies després dels atemptats de l'11-S, una tragèdia que s'intueix en una lectura de gran intensitat.
Aquests canvis no escapen als responsables de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. El seu director general, Joan Ollé, creu que "no és cap secret que el mercat està saturat" i, per tant, és lògic que les orquestres optin per l'autoedició. "Sempre hem arribat a acords amb les discogràfiques, però la idea de crear un segell propi no la descartem en absolut", comenta Ollé, que recorda que l'Auditori ja edita i ven directament els productes del seu servei educatiu.
També els teatres d'òpera es mouen en la mateixa línia. L'English National Opera va crear el juny passat ENO Alive amb la publicació de The Silver Tassie, una òpera de Turnage aclamada per la crítica anglesa en la seva estrena el febrer del 2000 (estrena que recull el disc). Com en els altres segells la intenció, més enllà dels aspectes comercials, és difondre les activitats del teatre i, com en el cas de LSO Live, els beneficis es distribuiran entre els intèrprets un cop cobertes les despeses.
Tota aquesta activitat s'afegeix a un altre fenomen cada cop més present: les discogràfiques propietat d'artistes. A casa nostra hi ha l'exemple de Jordi Savall i Alia Vox. Però també Ton Koopman ha decidit tirar-se a la piscina per poder concloure la integral de cantates de Bach que la multinacional Warner ha deixat penjada. Si fins i tot un divo com el tenor José Cura té segell propi per gravar com a director la Segona simfonia de Rakhmàninov, només podem concloure que les coses ja no són el que eren.

Xavier Cester
Avui