Cerca de notícies

Enquesta

Sons dins d'una vitrina

10/3/2007 |

 

Les grans capitals europees fa temps que disposen d'un espai dedicat a la història de l'art més fugisser.

Música i museu semblen en principi termes antitètics. Com es pot encabir en l'espai tancat d'una vitrina un art fugisser i immaterial com la música? Aquesta, tanmateix, necessita elements materials, i justament els instruments amb els quals la música es pot fer realitat i les partitures en les quals es plasma solen ser la columna vertebral de la majoria de museus dedicats a la ciència dels sons.

De museus relacionats amb la música com el que ara torna a obrir les portes a Barcelona n'hi ha de tot tipus, començant pels dedicats als grans compositors, sobretot si l'edifici ha estat casa seva -citem només la Wahnfried wagneriana a Bayreuth o les dues cases mozartianes a Salzburg-, o els relacionats amb algun teatre d'òpera mític, com el de la Scala de Milà.

Per altra banda, museus de caràcter enciclopèdic poden tenir el seu apartat musical. Els visitants de la recent inaugurada exposició d'art català al Metropolitan Museum de Nova York poden treure el nas per la rica col·lecció d'instruments de la institució. En aquestes sales -la veritat, no gaire concorregudes-, s'hi pot trobar des del que es considera el piano més antic conservat al món, construït per Bartolomeo Cristofori el 1720, fins als instruments més impensats de les cultures més exòtiques, sense oblidar mostres del que no pot faltar en un museu de la música com cal, Stradivaris diversos.

Auriculars
Com en els museus d'art, en els de música també hi pot haver el perill que el continent faci ombra al contingut. Aquest és el risc (superat, però) del Museu d'Instruments Musicals de Brussel·les (MIM), situat des de l'any 2000 en un magnífic edifici art nouveau. El MIM ha fet un salt endavant en la manera de mostrar els seus fons, ja que si bé molts instruments, per la bellesa de la seva factura, poden considerar-se obres d'art, han estat creats amb una finalitat concreta: sonar. Gràcies a un sistema d'auriculars per infrarojos, el visitant pot escoltar in situ els instruments exposats en les vitrines.

El Museu de la Música de la capital francesa es va traslladar el 1997 a la Villette, a la flamant Ciutat de la Música. La magnífica col·lecció d'instruments de l'entitat inclou exemples de tots els estils, com un piano Erard utilitzat per Franz Liszt, guitarres de Django Reinhardt o un sintetitzador de Frank Zappa. Com en el MIM, la música no pot faltar a la visita, ja sigui en viu (de manera regular diversos intèrprets actuen a les sales) o a través dels auriculars. Particularment brillant és el capítol d'exposicions, del qual aquests dies La Pedrera n'acull un exemple superb, La música i el Tercer Reich.

Viena, la més lúdica
L'aposta més lúdica i interactiva la trobem en una de les grans capitals musicals d'Europa: Viena. El nom ja és prou significatiu, ja que en lloc de museu, trobem la Haus der Musik, la casa de la música, oberta 12 hores al dia. La presència de l'interessant Museu de la Filharmònica de Viena aporta les necessàries dosis d'homenatge a la tradició.

Però és el vessant més participatiu el que dóna singularitat a l'equipament austríac. Demostrar les habilitats musicals component un vals mitjançant un joc de daus; participar gràcies a la tecnologia en la creació d'una nova obra escrita amb el tacte, la veu i el moviment; o dirigir de forma virtual una orquestra que, des d'una pantalla, segueix les indicacions de la batuta ocasional són algunes de les imaginatives propostes. Atenció, però, perquè els músics protestaran si el director ho fa malament. Ben mirat, de virtual això no en té gaire.

Xavier Cester
Avui