Cerca de notícies

Enquesta

No tenim cor

9/9/2007 |

 

De com arriba una nova temporada un altre cop amb el dèficit sense resoldre de la manca d'un cor professional a Catalunya.

Hi ha moltes maneres de repassar el que ens espera en la temporada que ara comença. La més òbvia és subratllar les obres, autors i intèrprets que més patxoca ens fan i blasmar els oblits, absències i dèficits dels diversos cicles. També es pot agafar una perspectiva més àmplia i copsar quina salut tenen les nostres estructures musicals, que, més enllà de la visita puntual de tal divo o tal altre, són les que en realitat determinen la pauta d'on som i on hem d'anar. Una notícia ben recent ens dóna l'oportunitat perfecta per fer una diagnosi agredolça.

Pròximament s'anunciarà el nomenament de Josep Vila com a director del Cor de la RTVE. El titular de l'Orfeó Català s'afegeix així a la nòmina de directors corals catalans amb un càrrec de gran responsabilitat a Madrid, al costat de Mireia Barrera, responsable del Cor Nacional d'Espanya, i Jordi Casas, director dels cors de la comunitat de Madrid i del Teatro Real. La notícia, en principi, és esplèndida, perquè confirma Catalunya com a centre formador de primer ordre de directors corals. Més enllà, tanmateix, de la felicitació a tots tres per aquesta fita merescuda, s'imposa una altra evidència més frustrant. Barrera, Casas i Vila marxen a Madrid perquè a Catalunya no tenen cap possibilitat de realitzar al màxim nivell la seva feina.

El fet diferencial, en demèrit nostre, és que tots aquests cors de la capital de l'Estat són professionals. Aquí només en tenim un, el del Liceu, amb un marc d'actuació ben específic. Fora d'aquí, cors amateurs de molt bon nivell, com es comprova en les seves participacions, per exemple, en la temporada de l'OBC (Orfeó Català, Lieder Càmera i Cor Madrigal hi seran presents) i una anomalia: el Cor de Cambra del Palau de la Música. Ni amateur ni professional, sinó tot el contrari, aquesta excel·lent formació continua vivint amb el subterfugi d'unes beques que, a l'hora de la veritat, no deuen servir de gaire de cara, per exemple, a la Seguretat Social per a uns cantaires molts dels quals porten anys i panys de servei.

La professionalització, amb el que això comporta de pagament just per una feina de qualitat i les garanties pròpies de qualsevol lloc de treball, ¿és contradictòria amb el fet de ser cantant? ¿Només poden ser professionals els solistes? Llavors, per què no aplicar aquesta lògica perversa a les orquestres? ¿O és que un cor professional no pot complir les mateixes tasques d'aprofundiment en el patrimoni musical i de servei cultural a la societat que l'OBC o el Liceu? Ja fa temps que estan en marxa, sense de moment cap resultat tangible, les negociacions amb la conselleria de Cultura per fer realitat d'una vegada la possibilitat que el Cor de Cambra del Palau es converteixi en la formació professional que aquest país -que es vanta sovint de la seva tradició coral- ara no té. De cantants n'hi ha. De directors, també, encara que sigui a Madrid.

Xavier Cester
Avui