Cerca de notícies

Enquesta

La reina rossa de Cartago

30/9/2007 |

 

Anne Sofie von Otter és l'antítesi d'Antonacci. Les seves nombroses gravacions donen una impressió que el directe desmenteix en part. Per a qui atresora els meravellosos cedés de la mezzosoprano sueca (inclòs el d'Abba) i el record de grans vetllades (la inesperada Carmen de Glyndebourne), l'entrada de la Didon de Von Otter -un rol, en principi ideal per a les seves característiques, en el qual debutava- va ser més aviat desil·lusionant: la veu sonava esprimatxada, descolorida, empobrida. Aquesta rossa reina de Cartago va triomfar per altres camins que la simple seducció sonora. Quan va arribar el cinquè acte, era impossible no quedar-se commocionat pel patiment d'una dona enamorada i abandonada. El seu esclat de fúria i la seva dolorosa resignació van impactar pel control minuciós d'una extraordinària línia de cant.

No és el primer cop que afirmem que algun dia Roberto Alagna s'hauria de decidir a cantar el paper d'Enée. Això no vol dir que la interpretació de Kurt Streit no fos ben satisfactòria (descomptant algun agut tibant). Davant un paper maltractat per veus barroeres, el tenor nord-americà sap que l'heroisme no és qüestió de decibels, sinó d'intensitat en l'articulació i franquesa en l'elocució.

La producció de Yannis Kokkos continua convencent més per l'austera bellesa de moltes imatges que per una direcció estàtica, tot i que nítida. El principal canvi respecte a l'edició parisenca de fa quatre anys va ser la direcció d'un berliozià eminentíssim com Gardiner o Davis, però menys conegut, John Nelson. Només li retraurem el tall de l'entrada dels oficis en el tercer acte, la resta són lloances per a l'equilibri sonor, el tremp dramàtic i la justesa de temps i accents. I és que el més eixelebrat dels romàntics necessita el control més ferm, com l'obtingut a Ginebra. La versió de Nelson també mereix ser preservada.

Avui