Cerca de notícies

Enquesta

Preservar la veu

30/9/2007 |

 

De com 'Les Troyens' a Ginebra ens fan reflexionar sobre les menors oportunitats dels cantants d'avui de llegar el seu art.

Comentàvem la setmana passada com molts cantants viuen sota la pressió de fer honor a la imatge sonora que els enregistraments discogràfics donen de les seves veus. Hi ha instruments indiscutiblement fonogènics, com el de Renée Fleming, mereixedora, gràcies a la seva temptadora Thaïs, del premi del Grup de Liceistes de 4t i 5è Pis al millor cantant de la temporada anterior. Hi ha altres casos, com el de la desapareguda Birgit Nilsson-que per raons generacionals el cronista no va escoltar mai en viu-, els discos de la qual no amaguen la sensació que allò només és un retrat incomplet d'una veu que el micròfon no pot recollir en tota la seva riquesa.

Sigui com sigui, Nilsson pertany a una època en què els grans cantants podien llegar per a la posteritat -un dels fonaments de la fonografia- el seu art. La seva veu i els seus papers més emblemàtics eren preservats per a major gaudi de les generacions futures. Tot i no poder fer la prova del directe, avui en dia ens podem fer una idea cabal de les carreres d'una Callas, una Victòria, una Schwarzkopf, una Caballé, un Carreras, un Pavarotti.

La crisi de la indústria discogràfica ha capgirat la situació, en especial pel que fa a les gravacions d'òperes senceres. Sempre es pot argumentar que quina falta fa tornar a enregistrar la Traviata o la Bohème quan els catàlegs van plens de referències. Però d'aquí a 50 anys, ¿podrà l'aficionat tenir la mateixa percepció d'un Jonas Kaufmann o una Susan Graham (per citar dos dels cantants predilectes del cronista) que la que tenim nosaltres d'un Nicolai Gedda o una Giuletta Simionato?

El DVD pot ser una alternativa, però no un substitutiu, d'entrada perquè admet molt menys l'escolta fragmentària o casual del registre en àudio. Deixant de banda la dada que aquest setembre donava la revista Diapason (una caiguda del 30% del mercat del DVD musical en el segon trimestre del 2007 respecte al 2006), almenys aquest format audiovisual ens permet preservar el que no dubtem ni un segon a definir com una de les encarnacions líriques capitals d'inicis del segle XXI: la Cassandre d'Anna Caterina Antonacci. La cantant italiana tornava, al Gran Teatre de Ginebra, a una obra, Les Troyens de Berlioz, amb la qual ja va inflamar el 2003 els esperits dels espectadors del Châtelet de París. Pocs cops es té el privilegi de veure una simbiosi tan colpidora de cant i gest (corporal i facial), de paper i artista. El dolor lacerant d'aquesta dona clarivident que no pot evitar la tragèdia del seu poble va ser expressada per Antonacci tal com Berlioz desitjava ((i no va poder escoltar mai): la veritat més pregona del sentiment romàntic es canalitza a través de la noblesa d'un cant que és fill directe de Gluck. Aquesta aparent contradicció va ser resolta de manera magistral per Anna Caterina Antonacci, una cantant poc estimada pels segells discogràfics.

Xavier Cester
Avui