Cerca de notícies

Enquesta

Mestres

18/10/2003 |

 

La veterania és un grau, diuen. I dos, i tres, i molts més quan el veterà en qüestió és també un mestre, en tota l'amplitud del terme, en la seva disciplina. La setmana musical ha comptat amb dos d'aquests mestres, dues figures d'un llarg recorregut marcat per l'excel·lència, començant per sir Colin Davis, un dels grans de la batuta que menys ha visitat casa nostra. La seva darrera (i creiem única) actuació a Barcelona va ser el 1991, en la primera temporada de Palau 100, amb la fabulosa Staatskapelle de Dresden i un programa monogràfic dedicat a Mozart, una de les grans passions del director britànic. L'orquestra de la qual és titular des del 1995, la Simfònica de Londres, ha vingut amb més assiduïtat per aquestes latituds: de fet la temporada passada va oferir al mateix Palau 100 un concert amb sir John Eliot Gardiner. Tanmateix, la primera visita de la formació amb el seu director musical era una ocasió prou destacada per inaugurar el dia 15 la nova temporada de Palau 100 en una sala ja reformada que, almenys en una primera impressió, compta amb una acústica més nítida en què les freqüències greus han guanyat presència (en contrapartida, alguns músics comentaven al final de la sessió que la nova disposició de l'escenari ha empetitit l'espai per col·locar-hi cadires i faristols).
El programa incloïa dos dels mestres més apassionants d'aquella fructífera era que va ser el pas del segle XIX al XX amb obres de la seva darrera etapa creativa, al costat d'una peça de nova fornada, The World's Ransoming, de l'escocès James MacMillan. Més enllà de la imatgeria religiosa habitual del compositor (aquests secs cops de caixa, com els cops de maça a la creu que tanquen l'obra), la partitura està hàbilment instrumentada, amb les violentes interjeccions de l'orquestra exercint de contrapunt a la queixosa cantilena, no exempta de melismes orientalitzants, del corn anglès, impecablement exposada (més enllà de petites defallences al final d'una part força compromesa) per Christine Pendrill, que va estrenar l'obra amb la Simfònica de Londres, el conjunt que la va encarregar.

PASSIONS NÒRDIQUES
El Concert per a violoncel és la darrera gran obra d'Elgar, una peça que va ser estrenada per la mateixa Simfònica de Londres el 1919. La tradició elgariana de la formació va lluir sota la batuta de Davis, però sobretot en la presència com a solista de Han-na Chang. La gran peroració inicial del cello va ser tota una erupció d'emoció franca i abrusadora, amb un so penetrant i poderós que Chang va saber modular de manera magistral al llarg de tota una peça d'estructura poc convencional. Ja fos en la vertiginosa agilitat exigida en l'Allegro molto (quina articulació més precisa va exhibir Chang!) com en la inaprehensible melangia del precedent Moderato, amb aquest tema circular que es resisteix a fugir de la memòria, ja fos en l'enèrgic ímpetu del final o en la climàtica reaparició del recitatiu inicial, Chang va mostrar no només una tècnica enlluernadora sinó una empatia emocional amb un dels darrers grans concerts romàntics, una generositat comunicativa en l'expansió i en el recolliment que posava la pell de gallina. Davis i l'orquestra no van ser simples espectadors, sinó que també van participar de manera decisiva perquè aquesta partitura magistral assolís el perfecte equilibri entre contenció tardoral i passió arrauxada.
Seguint una rica tradició interpretativa a la Gran Bretanya, sir Colin Davis ha estat un sibeliusià esplèndid, amb dues integrals en disc ben recomanables (la segona amb la Simfònica de Londres) de les simfonies del finlandès. Mil gràcies, per tant, li siguin donades per dur a una ciutat poc avesada a escoltar l'obra de Sibelius dues partitures de l'autor de Tapiola, que completaven un programa potser poc comercial, però musicalment gratificant (¿no era Josep Pons qui en una entrevista no fa pas gaire deia que als concerts s'ha d'oferir cultura als espectadors, no oci als consumidors?). Les oceànides és un poema simfònic en què la capacitat de Sibelius de crear atmosferes suggerents llueix amb tot el seu esplendor, sobretot si el defensa una orquestra superlativa com la Simfònica de Londres. Davis va estar amatent als fluxos i refluxos continus de la partitura, revelant gràcies a una corda greu de gran presència els corrents amagats d'aquest immens oceà sonor fins al poderós esclat conclusiu, graduat amb mà mestre per Davis, amb les seves imparables onades sorgides des de les profunditats de l'orquestra.
Sovint s'associa la figura d'un director veterà amb temps més esllanguits i un temperament més apaivagat. Per desmentir-ho, Davis va donar el màxim de la seva energia en una Setena simfonia de Sibelius que, a més, contradeia de principi a fi qualsevol possible preconcepció de la fredor nòrdica. Si hi va haver gel, va ser gel que cremava: amb una corda que cantava a cor obert, un trombó que va exposar amb magnificència el seu tema, i un Davis que va copsar a les mil meravelles la fluïdesa d'una partitura en què es passa d'una secció a l'altra sense ruptura aparent, la simfonia es va desplegar davant les nostres orelles com un gran arc, sense fissures i ric en mil i un detalls. El bravo que va tallar la darrera ressonància potser va ser precipitat, però estava més que justificat. El mestre Davis havia donat una gran lliçó.

CLASSE
Només ha actuat al Liceu en un parell de temporades, i el darrer cop fa 11 anys, però quan li va tributar una més que calorosa rebuda al sortir a l'escenari, el públic del teatre va demostrar que sabia prou bé qui és José van Dam: un dels cantants dels darrers lustres de carrera més admirable per la seva versatilitat, serietat, rigor i pel fet de posseir aquella qualitat difícil de definir, però fàcil de reconèixer, classe. I això és el que va tornar a exhibir el baix baríton belga en el recital que va oferir el dia 11. Cert, el peatge del pas del temps es va notar sobretot en les primeres peces del Dichterliebe de Schumann: amb la veu encara no prou escalfada, el desgast en els extrems de la tessitura va ser més evident, però el timbre manté gairebé intacta la seva noblesa. L'amor plasmat per Van Dam va ser, lògicament, el d'un poeta madur, més introspectiu que efusiu, amb el consegüent perill de monotonia expressiva, però a mesura que avança el cicle i el desencís s'apodera de la música, els fruits van ser commovedors, sobretot en un desolat Ich hab'im Traum geweinet.
El ventall d'autors reunits en una segona part francesa va donar més varietat al concert i més oportunitats d'excel·lència a Van Dam. El seu estil sempre ben mesurat, sense sobreèmfasis fora de lloc, va ser digne de mèrit en la segona sèrie de les Fêtes galantes de Debussy i a Le Bestiaire de Poulenc, tot i que aquí uns grams més d'ironia no haurien estat sobrers. Però va ser sobretot en les cançons de Duparc i Ravel en què el cantant belga va robar el cor del cronista. El seu fraseig immaculat va fer meravelles en peces com Extase i Chanson triste del primer, mentre que les Trois chansons de Don Quichotte à Dulcinée del segon van ser un paradigma d'equilibri entre text i música, elegància i bon humor. La flexible discreció (en el sentit de no ocupar mai el primer pla, no pas en qualitat) del pianista Maciej Pikulski en Schumann es va convertir en aquesta segona part en una paleta molt més rica de colors. Potser pel marc del recital, Van Dam va optar per un parell de propines operístiques, La calunnia d'Il barbiere di Siviglia, en què va assaborir amb fruició cada paraula, i Vous que faites l'endormie, del Faust, dit amb tota la malícia pròpia d'un mestre veterà oferint una altra lliçó.

Xavier Cester
Avui