Cerca de notícies

Enquesta

L'estrella de Chabrier

30/12/2007 |

 

Quan un gran director i una gran actriu es troben, salten guspires. És el que va passar amb Chéreau i Waltraud Meier, ras i curt, la més gran Isolde dels últims lustres. Hi haurà sopranos en millor forma abordant ara el paper, però ningú el diu, el viu amb (un altre cop aquest terme) la veritat, la gamma de matisos de Meier. La seva entesa amb el Tristan d'Ian Storey, un gegant de cor tendre, va ser total, el tenor britànic afrontant per primer cop un rol ben compromès amb una veu un punt llenyosa, però segura i amb reserves suficients per al tercer acte. La Brangäne de Michelle DeYoung tenia la veu més clara que la seva mestressa, mentre l'immens Matti Salminen de nou ens esquinçava el cor amb el plany de Marke.

No tot, però, han de ser tragèdies. L'Opéra Comique de París, institució curulla d'història que havia conegut temps millors, enceta nova etapa després de l'era Savary, amb algunes obres de reforma en la preciosa Sala Favart. El punt de partida ha estat L'étoile d'un convençut wagnerià com Chabrier, una obra mestra d'humor absurd -signada per un compositor que també era funcionari del ministeri de l'Interior!- i música escumosa més apreciada per un francòfil de pro com Sir John Eliot Gardiner que a la mateixa França. Ni al músic anglès ni a l'Orchestre Révolutionnaire et Romantique els va passar desapercebut el refinament de la partitura mentre Anne-Catherine Gillet (Laoula refulgent) va ser la més destacada d'un repartiment on també hi havia Stéphanie d'Oustrac (Lazuli desimbolt, però desafinat) i Jean-Luc Viala (rei Ouf de divertida petulància). La producció, amb un humor massa simple, anava signada per Macha Makeïeff i Jérôme Deschamps, el nou director de l'Opéra Comique. Almenys, com a programador és millor.

Xavier Cester
Avui